Acabe d'escriure tot el que ha pogut llegir més avall mentre escolte diversos polítics del PP. Intenten explicar i tornar a explicar quin seria eixe "contracte" que els immigrants han de firmar per a poder ser reconeguts com a ciutadans "normals" al nostre país. No saben cóm treure's de damunt les animalades que han soltat alguns. Rajoy no va saber fixar quins són els costums - els bons costums, dic jo, clar , perquè fa una pudor tot el que diuen sense dir-ho - que hauran de respectar els que ven a treballar ací.
Són racistes. I ser-ho pensen que els serà rendible electoralment. Molts votants els donaran suport. Altres s'hi afegiran. L'ou de la serp...que no para de moure's. Algú dubta encara que els pensaments i actituds d'extrema dreta no tenen representació política al nostre país?
Que no cresca "l'afició". Pel bé de tots.
Bon dia.
divendres, 8 de febrer del 2008
INFERN
El Papa Benet setze ha decidit "arreglar-nos el cos" només iniciar la Quaresma i després d'unes Carnestoltes - que sempre són sinònim de pecat , depen de per aquí, clar ! - més aviat un poc desllavassades. El Pontífex a qui cada dia li veig un rostre més diabòlic o potser més simptomàtic de la foscor del seu pensament , ha dit, sense complexos, sense tallar-se , tot el contrari que el seu predecessor : L'infern existeix i el que és més preocupant (o tot el contrari) i no està buit. O siga, que el primer eclesiàstic de la jerarquia catòlica universal (uff!, quina responsabilitat!) no s'ha estat de res i ha dit tot el contrari del que havia manifestat - també ex catedra, supose - l'anterior Papa, Joan Pau Segon.
A mi estes oscil.lacions en matèria de fe no em preocupen, la veritat. Fa temps que vaig deixar de creure , de tindre fe. Però això no m'ha d'impedir que diga la meua. Però els creients que , de bona fe, mai millor dit, havien anat escoltant com el llimb no existia, i abans que l'infern tampoc , i que no era cap lloc on penar pecats, com una presó espiritual, han d'estar més desconcertats que mai. Però crec que no perquè els remoguen les seues creences. Pense que han d'estar preocupats per la poca fe que tenen els qui, des de la jerarquia, i més el Papa, haurien de tindre'n per a donar, vendre, repartir-ne i emmagatzemar-ne.
I quan la teologia dominant es fixa en menudències com l'infern, el cel, el llimb, que és el que fa el Papa - ara sí, ara no, sí, però només un poc....- , eixes manifestacions de poca solidesa en el què es creu desconcerten i tiren fòra els creients. Perquè els homes i dones que realment creuen en Crist viuen la fe d'una altra manera. L'única possible, segurament: aplicar-la a les seues vides la doctrina més profunda que Jesús fa passar en l'actualitat mitjançant teòlegs i cristians de base als quals els preocupa ben poc el que puguen dir , com ara Benet Setze, els que "més manen" a l'Esglèsia Catòlica. Dos mil anys , alguns més de dos mil, fixant-se només en el que no importa ningú.
A mi estes oscil.lacions en matèria de fe no em preocupen, la veritat. Fa temps que vaig deixar de creure , de tindre fe. Però això no m'ha d'impedir que diga la meua. Però els creients que , de bona fe, mai millor dit, havien anat escoltant com el llimb no existia, i abans que l'infern tampoc , i que no era cap lloc on penar pecats, com una presó espiritual, han d'estar més desconcertats que mai. Però crec que no perquè els remoguen les seues creences. Pense que han d'estar preocupats per la poca fe que tenen els qui, des de la jerarquia, i més el Papa, haurien de tindre'n per a donar, vendre, repartir-ne i emmagatzemar-ne.
I quan la teologia dominant es fixa en menudències com l'infern, el cel, el llimb, que és el que fa el Papa - ara sí, ara no, sí, però només un poc....- , eixes manifestacions de poca solidesa en el què es creu desconcerten i tiren fòra els creients. Perquè els homes i dones que realment creuen en Crist viuen la fe d'una altra manera. L'única possible, segurament: aplicar-la a les seues vides la doctrina més profunda que Jesús fa passar en l'actualitat mitjançant teòlegs i cristians de base als quals els preocupa ben poc el que puguen dir , com ara Benet Setze, els que "més manen" a l'Esglèsia Catòlica. Dos mil anys , alguns més de dos mil, fixant-se només en el que no importa ningú.
diumenge, 27 de gener del 2008
IMPACTES
Esta setmana a la qual hui li posem el punt...final, m'ha deixat sacsejat, commogut, escandalitzat en certa manera, per dos fets . En ambdós casos han sigut manifestacions verbals. No han sigut les úniques qüestions que he assimil.lat amb desgana i una certa ràbia pels meus conciutadans - del país, dic - .
Primer, i perdó per la insistència, però no puc sinò fer-me creus - i les que ens resten per fer-nos-en a tots en el període electoral que s'acosta més de pressa del que desitjariem ! - per les afirmacions en les quals insisteixen el senyor lider del PP d'Aznar i Aguirre ("La còlera de Dior", recorden?). Rajoy, de nom Mariano, promet que, si guanya les eleccions (noooooo!!!, no ho podem consentir!) farà una llei perquè l'idioma castellà estiga més (???) protegit . Es un insult. Directament una ofensa als qui , com els valencians, tot i tindre una llei - la d'Ús i ensenyament del valencià - , contimuen en una situació de desempara constant que ens deixa sistemàticament fòra, discriminats i malmirats en determinats àmbits si intentem parlar amb normalitat la llengua que parlem i alguns escrivim. I tot, per una suposada discriminació a Catalunya, d'alguns castellàparlants que s'han topetat amb algun personatge de l'administració del Principat que no ha sabut portar la immersió lingüística amb mà esquerra( i dreta) com cal.
La segona qüestió m'ha deixat gelat. De pedra. Indignat:
Dimecres que ve un tribunal haurà d'esbrinar si el conductor d'un automòbil que va matar un adolescent que anava en bicicleta ara fa quatre anys, té dret a que els pares li abonen els danys que va patir el cotxe en aquell dolorós encontre a la carretera. El cas, des de fòra, el veig més que dramàtic, esperpèntic i molt dolorós. El cas és que el conductor anava per la via en la qual va entrar el xiquet a uns 174 quilòmetres per hora, quan el límit estava en els 90. I la prova de l'alcoholèmia li la van fer a l'hora i mitja de l'accident. Al fill s'esta parella espantada per la demanda a la qual han de fer front , li la van practicar immediatament. Venia d'una festa d'un poble...i..."ja saben vostés, els jovenets..."
Hem perdut el trellat? Volen que el perdem? No sabem que som persones ? De vegades em venen ganes d'esborrar-me de tantes coses de les que diuen que són "normals" entre els que ens diem humans i lliures...
Somriuré recordant el "Forges de cada dia" al diari El País d'ahir:
Una dona, a casa, davant la televisió, apagada. L'home li diu que , en efecte, la tele, està sense imatge. Ella diu que ho sap: "Si l'encenc, ixen..."
Bon dia.
Primer, i perdó per la insistència, però no puc sinò fer-me creus - i les que ens resten per fer-nos-en a tots en el període electoral que s'acosta més de pressa del que desitjariem ! - per les afirmacions en les quals insisteixen el senyor lider del PP d'Aznar i Aguirre ("La còlera de Dior", recorden?). Rajoy, de nom Mariano, promet que, si guanya les eleccions (noooooo!!!, no ho podem consentir!) farà una llei perquè l'idioma castellà estiga més (???) protegit . Es un insult. Directament una ofensa als qui , com els valencians, tot i tindre una llei - la d'Ús i ensenyament del valencià - , contimuen en una situació de desempara constant que ens deixa sistemàticament fòra, discriminats i malmirats en determinats àmbits si intentem parlar amb normalitat la llengua que parlem i alguns escrivim. I tot, per una suposada discriminació a Catalunya, d'alguns castellàparlants que s'han topetat amb algun personatge de l'administració del Principat que no ha sabut portar la immersió lingüística amb mà esquerra( i dreta) com cal.
La segona qüestió m'ha deixat gelat. De pedra. Indignat:
Dimecres que ve un tribunal haurà d'esbrinar si el conductor d'un automòbil que va matar un adolescent que anava en bicicleta ara fa quatre anys, té dret a que els pares li abonen els danys que va patir el cotxe en aquell dolorós encontre a la carretera. El cas, des de fòra, el veig més que dramàtic, esperpèntic i molt dolorós. El cas és que el conductor anava per la via en la qual va entrar el xiquet a uns 174 quilòmetres per hora, quan el límit estava en els 90. I la prova de l'alcoholèmia li la van fer a l'hora i mitja de l'accident. Al fill s'esta parella espantada per la demanda a la qual han de fer front , li la van practicar immediatament. Venia d'una festa d'un poble...i..."ja saben vostés, els jovenets..."
Hem perdut el trellat? Volen que el perdem? No sabem que som persones ? De vegades em venen ganes d'esborrar-me de tantes coses de les que diuen que són "normals" entre els que ens diem humans i lliures...
Somriuré recordant el "Forges de cada dia" al diari El País d'ahir:
Una dona, a casa, davant la televisió, apagada. L'home li diu que , en efecte, la tele, està sense imatge. Ella diu que ho sap: "Si l'encenc, ixen..."
Bon dia.
dilluns, 21 de gener del 2008
EL "LIBRO" de Rajoy
Mariano Rajoy té una especial dialèctica (??) que em posa prou molest . Un costum, un recurs (??) en la seua oratòria, especialment en campanya electoral - qué en estos darrers quatre anys ha sigut tan llarga com eixe temps, quatre anys!! - , que és tan pedestre, tan simplista i reduccionista , per no dir reduïda fins al no res, al buit més "excels" , que em sembla tot un insult per als qui l'escolten, de grat o sense ganes.
El líder (??) del Partit Popular d'Aznar i d'Aguirre, ha dit hui frases tan gloriòses com que volia parlar de "su libro; no del libro de otros...sino del libro, sí. Que es el libro de los españoles..." (sic)
L'excel.lència de la frase és de nassos, amics. Però, clar, en la composició dels seus discursos, de les seues intervencions públiques, eixa manera de construir el seu argumentari - el "libro" hui, un altre dia és l'economia , la política antiterrorista, l'anticatalanisme , l'"antitotelquenosigaexactamentcomellpensaquehadeser" - Rajoy sempre apel.la a "los españoles, la gente normal, la gente de la calle..." No em direu que no és pobríssim tot això , tot i que té un rerefons d'intent per demostrar que la SEUA és l'única política vàlida. Ell té i domina "la raó universal" , tot és fàcil amb ell..."Con Rajoy es posible"...és el lema pre-campanya del PP.
I quan insisteix - i la que ens espera! - en què "yo vengo a hablar de las personas corrientes, las normales..." - no puc sinò sentir que m'està dient que, com que jo no pense com ell, sóc anormal, exòtic, estrany...i no meresc la seua benedicció.
Ni falta que em fa. Ni a mi ni als milions d'espanyols (sí, senyor Rajoy, també en sóc, d'espanyol jo...O no?. Com vosté no, és clar !) que tenim llibres, uns quants, llegits i molts per llegir...inclús el que vosté vol presentar-nos...i potser no tinguem massa ganes ni tan sols, de fullejar-lo.
El líder (??) del Partit Popular d'Aznar i d'Aguirre, ha dit hui frases tan gloriòses com que volia parlar de "su libro; no del libro de otros...sino del libro, sí. Que es el libro de los españoles..." (sic)
L'excel.lència de la frase és de nassos, amics. Però, clar, en la composició dels seus discursos, de les seues intervencions públiques, eixa manera de construir el seu argumentari - el "libro" hui, un altre dia és l'economia , la política antiterrorista, l'anticatalanisme , l'"antitotelquenosigaexactamentcomellpensaquehadeser" - Rajoy sempre apel.la a "los españoles, la gente normal, la gente de la calle..." No em direu que no és pobríssim tot això , tot i que té un rerefons d'intent per demostrar que la SEUA és l'única política vàlida. Ell té i domina "la raó universal" , tot és fàcil amb ell..."Con Rajoy es posible"...és el lema pre-campanya del PP.
I quan insisteix - i la que ens espera! - en què "yo vengo a hablar de las personas corrientes, las normales..." - no puc sinò sentir que m'està dient que, com que jo no pense com ell, sóc anormal, exòtic, estrany...i no meresc la seua benedicció.
Ni falta que em fa. Ni a mi ni als milions d'espanyols (sí, senyor Rajoy, també en sóc, d'espanyol jo...O no?. Com vosté no, és clar !) que tenim llibres, uns quants, llegits i molts per llegir...inclús el que vosté vol presentar-nos...i potser no tinguem massa ganes ni tan sols, de fullejar-lo.
divendres, 18 de gener del 2008
TORNE
Comprovareu - vegeu la darrera entrada - que havia abandonat - ai! - esta eina d'expressió que ara fa quasi un any vaig encetar per voluntat pròpia (clar!!) . Curiosament per mi, fa només uns minuts, han passat un parell de coses que m'han espentat a l'ordinador clarament.
Primera: un amic meu ha fet vuitanta anys fa un parell de dies. Res, direu algú. Vuitant anys de vida i de creativitat constant .I magnífica, per cert. Ja us en parlaré d'ell en algun altre moment.
Segona: un viatge del qual acabe de tornar m'ha servit per retrobar-me amb un lloc , un punt de la geografia urbana i humana d'una gran ciutat, que fou fonamental - no essencial, però sí molt important en aquell moment - per a la meua experiència vital. Instal.larme, tot i que fos per uns minuts , en un àmbit, un "medi ambient" , conegut i que , trenta i tants anys més tard, m'era clarament identificable, em va fer autorreconéixer. I , clar, em feu reflexionar.
I en eixes que estava quan de sobte, al diari EL PAÍS de hui, llegeisc :
"Aún estoy aprendiendo a saber, a reflexionar, a vivir...y espero que esta sensación no finalice nunca. Si crees que lo que hiciste ya está lo bastante bien, sólo te queda palmarla..."
Ho declarava així Luís Eduardo Aute.
I entre l'aniversari del meu amic vell que no para als 80 i les paraules de l'autor de tantes cançons referents de tants anys meus, he comprovat, hui també, que estic viu. I em note que ara mateix estic somrient. I , caram!, aci estic, tornant a escriure , després d'una llarga absència - per desídia, n'estic convençut - i per celebrar-ho, em posaré ara mateix un disc de Van Morrison ...
Fet : escolte ja un tema que potser resum el que he dibuixat en les ratlles anteriors:"Talk is cheap", "Parlar és barat". Sempre. I ajuda i desbloqueja. I fa viure...un poc més.
Salut, amic. I a viure!
Primera: un amic meu ha fet vuitanta anys fa un parell de dies. Res, direu algú. Vuitant anys de vida i de creativitat constant .I magnífica, per cert. Ja us en parlaré d'ell en algun altre moment.
Segona: un viatge del qual acabe de tornar m'ha servit per retrobar-me amb un lloc , un punt de la geografia urbana i humana d'una gran ciutat, que fou fonamental - no essencial, però sí molt important en aquell moment - per a la meua experiència vital. Instal.larme, tot i que fos per uns minuts , en un àmbit, un "medi ambient" , conegut i que , trenta i tants anys més tard, m'era clarament identificable, em va fer autorreconéixer. I , clar, em feu reflexionar.
I en eixes que estava quan de sobte, al diari EL PAÍS de hui, llegeisc :
"Aún estoy aprendiendo a saber, a reflexionar, a vivir...y espero que esta sensación no finalice nunca. Si crees que lo que hiciste ya está lo bastante bien, sólo te queda palmarla..."
Ho declarava així Luís Eduardo Aute.
I entre l'aniversari del meu amic vell que no para als 80 i les paraules de l'autor de tantes cançons referents de tants anys meus, he comprovat, hui també, que estic viu. I em note que ara mateix estic somrient. I , caram!, aci estic, tornant a escriure , després d'una llarga absència - per desídia, n'estic convençut - i per celebrar-ho, em posaré ara mateix un disc de Van Morrison ...
Fet : escolte ja un tema que potser resum el que he dibuixat en les ratlles anteriors:"Talk is cheap", "Parlar és barat". Sempre. I ajuda i desbloqueja. I fa viure...un poc més.
Salut, amic. I a viure!
dimecres, 11 de juliol del 2007
LLATÍ
Em reconec , com tants de la meua data de naixement, deutor de les llengües clàssiques per excel.lència (i crec que mai millor dit). El grec m'ha ajudat a organitzar el meu pensament, a estructurar-lo , mentre que el llatí , m'ha servit i continua sent de màxima utilitat en la meua vida diària per a posar per escrit les idees - bones, pitjors i regulars(éstes útlimes les més nombroses) - i per poder contar notícies d'una manera coherent i fàcilment comprensible per a lectors, oients o espectadors. Al cap i a la fi, allò de posar "subjecte, verb i complements", elemental per a qualsevol periodista.
De menut, per edat, país i règim polític i religiós en què em vaig criar , el llatí ja formava part dels primers espectacles als que hi vaig acudir durant llargs anys, sobretot els diumenges de cadascun d'eixos anys. La missa obligatòria setmanal (al final de la qual el rector estampava un segell d'assistència que haviem de presentar dilluns als mestres de la meua escola, tot i ser pública!) era oficiada en llatí...i tot era incomprensible, llevat de les homilies o "sermons" , que eixos eren en castellà...mai en valencià, clar. I la litúrgia m'agradava, ho de dir. I continue pensant que com a directors d'escena, muntadors i realitzadors de grans cerimònies, ningú, ningú com qualsevol membre distingit o mediocre de l'Esglèsia Catòlica (només posaré com a mostra per a recordar, tot el cerimonial muntat amb la mort i soterrar de Joan Pau II o, més recentment, la visita a València, ara fa un any, de l'actual pontífex, Benet XVI). I la litúrgia en llatí....
Però ja fa molt de temps que , gràcies a un home bò - i que es creia tot allò que feia des de la seua trona al capdavant dels creients catòlics d'arreu el món - Joan XXIII , hi hagué un concili, el Vaticà II , que , vist ara amb perspectiva d'agnòstic i en aquell moment de creient, fou el més semblant a una revolució dins l'Esglèsia , que va capgirar conceptes, doctrina de fe i litúrgies...inclosa la necessitat més que peremptòria de celebrar els oficis - tots - en l'idioma de cada lloc on els creients visqueren. El llatí, per tant, no devia ser obstacle perquè els catòlics accediren a la comprensió de determinats aspectes de la fe cristiana.
I d'aquell canvi de 360 graus impulsat per un home a qui no li van fer fàcil tampoc la seua vida de Papa, a la reacció més absoluta. Al cúmul de despropòsits i ingerències de la Cúria Vaticana en la vida social i privada de creients, agnòstics, ateus i d'ideologia liberal i progressista s'hi sumen cada dia que passa més absurds ,imposicions i atemptats contra la llibertat individual i/o col.lectiva.
I ara ve l'actual Papa, Benet, i diu en una "motu proprio"(ja saben, que cadascú decidisca) , que hi ha llibertat...per a què? Evident: per a tornar a usar el llatí en la litúrgia catòlica, o mantindre, com es venia fent des del Vaticà segon, l'idioma del pais o regió que allotje a una determinada comunitat cristiana (m'hi nego a usar catòlica per l'essència restrictiva del terme ) . O siga, i acabe : que ja podem vore tots com caminem, o volen que ho fem. Com diu la cultura popular de sempre, i ha recollit en un llibre que recomane el sociòleg i escriptor Umberto Eco, "al pas del cranc", cap arrere.
Bon dia tinguen.
Em reconec , com tants de la meua data de naixement, deutor de les llengües clàssiques per excel.lència (i crec que mai millor dit). El grec m'ha ajudat a organitzar el meu pensament, a estructurar-lo , mentre que el llatí , m'ha servit i continua sent de màxima utilitat en la meua vida diària per a posar per escrit les idees - bones, pitjors i regulars(éstes útlimes les més nombroses) - i per poder contar notícies d'una manera coherent i fàcilment comprensible per a lectors, oients o espectadors. Al cap i a la fi, allò de posar "subjecte, verb i complements", elemental per a qualsevol periodista.
De menut, per edat, país i règim polític i religiós en què em vaig criar , el llatí ja formava part dels primers espectacles als que hi vaig acudir durant llargs anys, sobretot els diumenges de cadascun d'eixos anys. La missa obligatòria setmanal (al final de la qual el rector estampava un segell d'assistència que haviem de presentar dilluns als mestres de la meua escola, tot i ser pública!) era oficiada en llatí...i tot era incomprensible, llevat de les homilies o "sermons" , que eixos eren en castellà...mai en valencià, clar. I la litúrgia m'agradava, ho de dir. I continue pensant que com a directors d'escena, muntadors i realitzadors de grans cerimònies, ningú, ningú com qualsevol membre distingit o mediocre de l'Esglèsia Catòlica (només posaré com a mostra per a recordar, tot el cerimonial muntat amb la mort i soterrar de Joan Pau II o, més recentment, la visita a València, ara fa un any, de l'actual pontífex, Benet XVI). I la litúrgia en llatí....
Però ja fa molt de temps que , gràcies a un home bò - i que es creia tot allò que feia des de la seua trona al capdavant dels creients catòlics d'arreu el món - Joan XXIII , hi hagué un concili, el Vaticà II , que , vist ara amb perspectiva d'agnòstic i en aquell moment de creient, fou el més semblant a una revolució dins l'Esglèsia , que va capgirar conceptes, doctrina de fe i litúrgies...inclosa la necessitat més que peremptòria de celebrar els oficis - tots - en l'idioma de cada lloc on els creients visqueren. El llatí, per tant, no devia ser obstacle perquè els catòlics accediren a la comprensió de determinats aspectes de la fe cristiana.
I d'aquell canvi de 360 graus impulsat per un home a qui no li van fer fàcil tampoc la seua vida de Papa, a la reacció més absoluta. Al cúmul de despropòsits i ingerències de la Cúria Vaticana en la vida social i privada de creients, agnòstics, ateus i d'ideologia liberal i progressista s'hi sumen cada dia que passa més absurds ,imposicions i atemptats contra la llibertat individual i/o col.lectiva.
I ara ve l'actual Papa, Benet, i diu en una "motu proprio"(ja saben, que cadascú decidisca) , que hi ha llibertat...per a què? Evident: per a tornar a usar el llatí en la litúrgia catòlica, o mantindre, com es venia fent des del Vaticà segon, l'idioma del pais o regió que allotje a una determinada comunitat cristiana (m'hi nego a usar catòlica per l'essència restrictiva del terme ) . O siga, i acabe : que ja podem vore tots com caminem, o volen que ho fem. Com diu la cultura popular de sempre, i ha recollit en un llibre que recomane el sociòleg i escriptor Umberto Eco, "al pas del cranc", cap arrere.
Bon dia tinguen.
diumenge, 8 de juliol del 2007
SÒRIA
Bernat, de nom. Nou ministre de Sanitat. Valencià de la Ribera, del poble de Carlet, tot i que la seua notorietat - mai desitjada per ell - li va vindre, quan encara treballava a la Universitat Miguel Hernández (on conserva la seua càtedra) , a causa (o "per culpa") dels qui li van posar tots els impediments possibles perquè poguera continuar les seues investigacions en el camp de la biogenètica al nostre país. Fou en el feliçment superat (ai!) govern del , ara mateix, president de la FAES de la qual obviaré el seu sentit , si és que, llevat dels més fonamentalistes del PP , li'n veuen cap.
Bernat Sòria , atacat ja en les seues primeres hores de nomenament com a responsable de la sanitat pública al nostre país pel govern de la Generalitat Valenciana que li va negar també - i continua fent-ho - el pà, la sal, l'ajuda, els fons per a investigar en les seues tècniques biomèdiques , hagué de tocar a portes estrangeres o frontereres - és el cas d'Andalusia, on treballava fins ahir amb la subvenció de la Junta que governa aquella regió - per poder seguir el seu treball com a científic , "radical" , si atenem als titulars del diari ABC de hui .
No gosaria de fer comparacions tan greus per la situació que va travessar el personatge a qui m'han recordat els "censors" del flamant i discret (i competent!!) nou ministre de Sanitat espanyol. Però m'ha sigut quasi inevitable pensar en el metge i científic Miguel Servet , perseguit en uns temps per sort superats, però que alguns voldrien - en tots els camps - ressuscitar. I és que haurem de fer memòria, sí, que quan Bernat Sòria va estar en el centre de l'atenció pública internacional per les seues investigacions per encàrrec i ajuda econòmica de la Fundació per a la Investigació de la Diabetis juvenil dels Estats Units, va ser sotmés a intimidació i expedients "informatius" per part del ministeri de Sanitat , per petició expressa no del president Aznar, sinò de "l'esposa del president", convertida un cop més en el "pot de les essències religioses i morals espanyoles i de la Santa Mare Esglèsia Catòlica" .
No ha pres encara possessió del seu càrrec i mentre la majoria d'espanyols confiem què el metge i científic pose ordre en un camp que necessita una visió no només economicista( que també) sinò mèdica, social, científica i progresista, la "caverna" política i el "poder fàctic" per excel.lència, la jerarquia eclesiàstica i els seus braços executors tenen un motiu més per posar-se en peu de guerra. La mateixa i repetida guerra de sempre: la d'anar contra qualsevol avanç , perquè això implica llibertat. I no és que siguen conservadors molts dels que ara aniran - van - contra el metge/ministre. Són, malhauradament, reaccionaris. Com els que van posar fi a Servet.
Bernat, de nom. Nou ministre de Sanitat. Valencià de la Ribera, del poble de Carlet, tot i que la seua notorietat - mai desitjada per ell - li va vindre, quan encara treballava a la Universitat Miguel Hernández (on conserva la seua càtedra) , a causa (o "per culpa") dels qui li van posar tots els impediments possibles perquè poguera continuar les seues investigacions en el camp de la biogenètica al nostre país. Fou en el feliçment superat (ai!) govern del , ara mateix, president de la FAES de la qual obviaré el seu sentit , si és que, llevat dels més fonamentalistes del PP , li'n veuen cap.
Bernat Sòria , atacat ja en les seues primeres hores de nomenament com a responsable de la sanitat pública al nostre país pel govern de la Generalitat Valenciana que li va negar també - i continua fent-ho - el pà, la sal, l'ajuda, els fons per a investigar en les seues tècniques biomèdiques , hagué de tocar a portes estrangeres o frontereres - és el cas d'Andalusia, on treballava fins ahir amb la subvenció de la Junta que governa aquella regió - per poder seguir el seu treball com a científic , "radical" , si atenem als titulars del diari ABC de hui .
No gosaria de fer comparacions tan greus per la situació que va travessar el personatge a qui m'han recordat els "censors" del flamant i discret (i competent!!) nou ministre de Sanitat espanyol. Però m'ha sigut quasi inevitable pensar en el metge i científic Miguel Servet , perseguit en uns temps per sort superats, però que alguns voldrien - en tots els camps - ressuscitar. I és que haurem de fer memòria, sí, que quan Bernat Sòria va estar en el centre de l'atenció pública internacional per les seues investigacions per encàrrec i ajuda econòmica de la Fundació per a la Investigació de la Diabetis juvenil dels Estats Units, va ser sotmés a intimidació i expedients "informatius" per part del ministeri de Sanitat , per petició expressa no del president Aznar, sinò de "l'esposa del president", convertida un cop més en el "pot de les essències religioses i morals espanyoles i de la Santa Mare Esglèsia Catòlica" .
No ha pres encara possessió del seu càrrec i mentre la majoria d'espanyols confiem què el metge i científic pose ordre en un camp que necessita una visió no només economicista( que també) sinò mèdica, social, científica i progresista, la "caverna" política i el "poder fàctic" per excel.lència, la jerarquia eclesiàstica i els seus braços executors tenen un motiu més per posar-se en peu de guerra. La mateixa i repetida guerra de sempre: la d'anar contra qualsevol avanç , perquè això implica llibertat. I no és que siguen conservadors molts dels que ara aniran - van - contra el metge/ministre. Són, malhauradament, reaccionaris. Com els que van posar fi a Servet.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)