VIDA

Em sorprenc este matí - i m'hi identifique plenament - amb unes frases de la música nordamericana Laurie Anderson, el nom de la qual va unit a un altre dels meus mites dels primers anys de joventut, Lou Reed. Diu l'Anderson que, amb els anys , la vida li ha ensenyat que estem "ací" per a divertir-nos. Fem el que fem, eixa és la finalitat a la qual ens hauriem de vore abocats cada dia. Però, què difícl és poder gaudir en condicions d'una existència mitjanament - o mínimament - satisfactòria i complaent. Per nosaltres mateixos, que, al cap i a la fi, hauriem de ser (també mínimament) responsables del nostre cos i del nostre interior. Al cap i a la fi conviure amb els altres - els teus més pròxims i els qui de tant en tant et veuen o et parlen i tu fas amb ells el mateix - és un art, com diu Anderson. Però un art quotidià, pròxim, i , repetisc, satisfactori, l'art de les xicotetes coses, els detalls, l'harmonia - la cerca d'ella - entre el que desitges i el que tens. Poca cosa....però tan difícil d'aconseguir!

Difícil. No inabastable. Divertir-nos. Inclús en els moments més tràgics i dolorosos estem en camí per a poder-ho fer. Perquè desitgem de manera insistent que eixos instants indesitjables passen ràpidament. Propòsits que hauran d'abocar en propostes. I en experiències. Vida. Petjades de cadascú sobre un mateix i els que ens envolten, ens estimen, ens miren o tan sols passen prop .