LLATÍ


Em reconec , com tants de la meua data de naixement, deutor de les llengües clàssiques per excel.lència (i crec que mai millor dit). El grec m'ha ajudat a organitzar el meu pensament, a estructurar-lo , mentre que el llatí , m'ha servit i continua sent de màxima utilitat en la meua vida diària per a posar per escrit les idees - bones, pitjors i regulars(éstes útlimes les més nombroses) - i per poder contar notícies d'una manera coherent i fàcilment comprensible per a lectors, oients o espectadors. Al cap i a la fi, allò de posar "subjecte, verb i complements", elemental per a qualsevol periodista.

De menut, per edat, país i règim polític i religiós en què em vaig criar , el llatí ja formava part dels primers espectacles als que hi vaig acudir durant llargs anys, sobretot els diumenges de cadascun d'eixos anys. La missa obligatòria setmanal (al final de la qual el rector estampava un segell d'assistència que haviem de presentar dilluns als mestres de la meua escola, tot i ser pública!) era oficiada en llatí...i tot era incomprensible, llevat de les homilies o "sermons" , que eixos eren en castellà...mai en valencià, clar. I la litúrgia m'agradava, ho de dir. I continue pensant que com a directors d'escena, muntadors i realitzadors de grans cerimònies, ningú, ningú com qualsevol membre distingit o mediocre de l'Esglèsia Catòlica (només posaré com a mostra per a recordar, tot el cerimonial muntat amb la mort i soterrar de Joan Pau II o, més recentment, la visita a València, ara fa un any, de l'actual pontífex, Benet XVI). I la litúrgia en llatí....

Però ja fa molt de temps que , gràcies a un home bò - i que es creia tot allò que feia des de la seua trona al capdavant dels creients catòlics d'arreu el món - Joan XXIII , hi hagué un concili, el Vaticà II , que , vist ara amb perspectiva d'agnòstic i en aquell moment de creient, fou el més semblant a una revolució dins l'Esglèsia , que va capgirar conceptes, doctrina de fe i litúrgies...inclosa la necessitat més que peremptòria de celebrar els oficis - tots - en l'idioma de cada lloc on els creients visqueren. El llatí, per tant, no devia ser obstacle perquè els catòlics accediren a la comprensió de determinats aspectes de la fe cristiana.

I d'aquell canvi de 360 graus impulsat per un home a qui no li van fer fàcil tampoc la seua vida de Papa, a la reacció més absoluta. Al cúmul de despropòsits i ingerències de la Cúria Vaticana en la vida social i privada de creients, agnòstics, ateus i d'ideologia liberal i progressista s'hi sumen cada dia que passa més absurds ,imposicions i atemptats contra la llibertat individual i/o col.lectiva.

I ara ve l'actual Papa, Benet, i diu en una "motu proprio"(ja saben, que cadascú decidisca) , que hi ha llibertat...per a què? Evident: per a tornar a usar el llatí en la litúrgia catòlica, o mantindre, com es venia fent des del Vaticà segon, l'idioma del pais o regió que allotje a una determinada comunitat cristiana (m'hi nego a usar catòlica per l'essència restrictiva del terme ) . O siga, i acabe : que ja podem vore tots com caminem, o volen que ho fem. Com diu la cultura popular de sempre, i ha recollit en un llibre que recomane el sociòleg i escriptor Umberto Eco, "al pas del cranc", cap arrere.

Bon dia tinguen.

SÒRIA

Bernat, de nom. Nou ministre de Sanitat. Valencià de la Ribera, del poble de Carlet, tot i que la seua notorietat - mai desitjada per ell - li va vindre, quan encara treballava a la Universitat Miguel Hernández (on conserva la seua càtedra) , a causa (o "per culpa") dels qui li van posar tots els impediments possibles perquè poguera continuar les seues investigacions en el camp de la biogenètica al nostre país. Fou en el feliçment superat (ai!) govern del , ara mateix, president de la FAES de la qual obviaré el seu sentit , si és que, llevat dels més fonamentalistes del PP , li'n veuen cap.

Bernat Sòria , atacat ja en les seues primeres hores de nomenament com a responsable de la sanitat pública al nostre país pel govern de la Generalitat Valenciana que li va negar també - i continua fent-ho - el pà, la sal, l'ajuda, els fons per a investigar en les seues tècniques biomèdiques , hagué de tocar a portes estrangeres o frontereres - és el cas d'Andalusia, on treballava fins ahir amb la subvenció de la Junta que governa aquella regió - per poder seguir el seu treball com a científic , "radical" , si atenem als titulars del diari ABC de hui .

No gosaria de fer comparacions tan greus per la situació que va travessar el personatge a qui m'han recordat els "censors" del flamant i discret (i competent!!) nou ministre de Sanitat espanyol. Però m'ha sigut quasi inevitable pensar en el metge i científic Miguel Servet , perseguit en uns temps per sort superats, però que alguns voldrien - en tots els camps - ressuscitar. I és que haurem de fer memòria, sí, que quan Bernat Sòria va estar en el centre de l'atenció pública internacional per les seues investigacions per encàrrec i ajuda econòmica de la Fundació per a la Investigació de la Diabetis juvenil dels Estats Units, va ser sotmés a intimidació i expedients "informatius" per part del ministeri de Sanitat , per petició expressa no del president Aznar, sinò de "l'esposa del president", convertida un cop més en el "pot de les essències religioses i morals espanyoles i de la Santa Mare Esglèsia Catòlica" .

No ha pres encara possessió del seu càrrec i mentre la majoria d'espanyols confiem què el metge i científic pose ordre en un camp que necessita una visió no només economicista( que també) sinò mèdica, social, científica i progresista, la "caverna" política i el "poder fàctic" per excel.lència, la jerarquia eclesiàstica i els seus braços executors tenen un motiu més per posar-se en peu de guerra. La mateixa i repetida guerra de sempre: la d'anar contra qualsevol avanç , perquè això implica llibertat. I no és que siguen conservadors molts dels que ara aniran - van - contra el metge/ministre. Són, malhauradament, reaccionaris. Com els que van posar fi a Servet.

MORT

Se m'ha mort un amic. A uns quants amics comuns. Adrià ha dit adeu deixant al darrere el seu somriure i el trò greu de la seua paraula (pel timbre i també per la precisió en el "tir" dialèctic). L'última vegada que vam coincidir, ara fa uns tres mesos - i després d'un llarg parèntesi per raons que no paga la pena explicar - , ens vàrem abraçar i, en demanar-li com estava, em va respondre amb la tranquilitat de qui sap que el seu final s'acosta , però amb la ironia i la mordacitat amb què afrontava la vida :"Fet una merda...no em veus?". Tot seguit s'interessava per mi.

Des d'aquell dia, en què la seua figura - potent i esplèndida en general als seus llargs seixanta anys - havia acusat fortament els efectes de la puta malaltia i els tractaments per alleujar-la, en cada ocasió en què li "rebotava" alguns correus electrònics que suposava el divertirien , pensava el que hui, finalment, he sabut: que, potser l'últim que li vaig remetre , ja no l'obriria. Traït per la mort - sempre esperada i sempre amagada - Adrià se n' ha anat . Discretament, en companyia de la seua parella i dels pocs amics i familiars que havien pogut assabentar-se'n . Jo, com un altre dels seus coneguts que hui m'he trobat a la platja , ho he hagut de saber a les pàgines del diari. Un dels quals on va publicar sovint algunes de les seues més celebrades columnes periodístiques (literàries) .

Espere, Adrià, que, gràcies a les invectives que vas llançar a molts personatges i "personatgets" de la vida pública, social i política valenciana i especialment alacantina, ells intenten fer alguna cosa millor de les que tu has pogut vore en molts anys, des què vas arribar a la "capitaldelaprovincia"(mira que els agrada mirar-se el melic!!) des de la teua Novelda natal. (Quin goig escoltar-te en públic dir allò de..."Qui diu que Alacant és la millor terra del món és que no ha viajat"!)

No oblidaré la teua contundència i "maldats" en hores de tertúlies - les privades i les que compartírem a la ràdio pública valenciana (ai!) - en què la paraula del "ciudadano López" (com diu el professor Manuel Alcaraz) sonava i encara sona a veritat i a honestedat.

Adrià, amic, col.lega. càustic, immisericorde amb els mediocres, els incults militans , els soberbis per ignorància...descansa en pau.

VIDA

Em sorprenc este matí - i m'hi identifique plenament - amb unes frases de la música nordamericana Laurie Anderson, el nom de la qual va unit a un altre dels meus mites dels primers anys de joventut, Lou Reed. Diu l'Anderson que, amb els anys , la vida li ha ensenyat que estem "ací" per a divertir-nos. Fem el que fem, eixa és la finalitat a la qual ens hauriem de vore abocats cada dia. Però, què difícl és poder gaudir en condicions d'una existència mitjanament - o mínimament - satisfactòria i complaent. Per nosaltres mateixos, que, al cap i a la fi, hauriem de ser (també mínimament) responsables del nostre cos i del nostre interior. Al cap i a la fi conviure amb els altres - els teus més pròxims i els qui de tant en tant et veuen o et parlen i tu fas amb ells el mateix - és un art, com diu Anderson. Però un art quotidià, pròxim, i , repetisc, satisfactori, l'art de les xicotetes coses, els detalls, l'harmonia - la cerca d'ella - entre el que desitges i el que tens. Poca cosa....però tan difícil d'aconseguir!

Difícil. No inabastable. Divertir-nos. Inclús en els moments més tràgics i dolorosos estem en camí per a poder-ho fer. Perquè desitgem de manera insistent que eixos instants indesitjables passen ràpidament. Propòsits que hauran d'abocar en propostes. I en experiències. Vida. Petjades de cadascú sobre un mateix i els que ens envolten, ens estimen, ens miren o tan sols passen prop .

TRENTA

Hui puc dir amb tot el sentit de l'expressió allò que solem dir els qui hem passat d'una determinada edat ( callaré sobre la xifra en un exercici de "coquetería" que no puc - no vull -evitar-me , almenys encara). "De tot fa trenta anys". I en realiat, ja ho saben, no és de tot, depen de qui medisca eixe ample i ambigu "TOT". Però, a este país, la veritat, per als de la meua quinta, sí que ho ha estat de quasi tot, del millor del que hem viscut. Perquè han sigut tres dècades de vertígen, de començar moltes vivències, encetar projectes, consolidar el fonamental, la llibertat, els amics, la parella, els fills, el vot ...Sí, el tan maltractat (en ocasions) vot dels ciutadans, de qualsevol elector, siga la que siga l'opció què haja triat o l'hagen induit a elegir. I el vot , per mi, irrenunciable el seu exercici sempre, en totes i cadascuna de les ocasions en què m'han convocat a dipositar-lo a la urna - de plàstic, de cristall, de fusta-, és un paradigma del què ha sigut la vida dels espanyols en els últims 30 anys, el condensador d'eixa opció de vida oberta que cadascú ha administrat com millor ha sabut i pogut...O tot el contrari, l'ha malbaratat, ha deixat de treure-li profit, susbtància...

Un per un , i com a col.lectiu, els habitants d'este país - inclosos els qui , malhauradament, ja no poden commemorar , celebrar o maleïr este aniversari del 15-J de l'any 1977- som responsables del què hem fet i del què hem deixat d'abonar, de criar, de festejar, viure...Es un espill - per a alguns, un miratge - del que som, gràcies - sí, en este cas, soc altament positiu - a les nostres creences , als valors que hem cultivat o abandonat; als llibres que hem llegit o hem comprat i encara no hem pogut ni fullejar-los; als passejos que hem fet; als amors que no hem aconseguit i als que hem deixat pel camí, però sobretot, els que hem pogut conrear i mantindre; a les malalties i dificultats que hem superat , tot i que ens han marcat bona part del nostre interior i la nostra pell; als viatges que hem projectat sense poder arribar i als que hem gojat i/o patit...Trenta anys donen per a tant i , alhora, són tan poca cosa, un bufit, una ombra, una boira, un dia de sol, una risa, un bon vi, un quadre, un amic, un amant, una parella...Una vida.

I la que ens queda per viure....si he de fer cas a un amic meu que d'ací a no res, en uns pocs mesos, farà vuitanta anys. I sí, li faig cas. I encantat de fer-li'n. La puta i dura vida, és, també, la vida dels moments feliços si aprenem , com el meu amic, a disfrutar del què ens ofereix. I si no ho planta davant dels nostres nassos cal buscar-ho. I el camí per trobar-ho és això, VIDA.

INTERROGANT

Podria haver titulat esta entrada amb un terme com "esperançat", "optimista" o qualsevol d'altre de caire positiu. De fet volia donar-li eixe matís. Però no puc. És , en realitat, perquè no tinc suficients motius per expressar-me amb esperança - ni tampoc amb optimiste, ni tan sols amb un discret alé de satisfacció - després que Zapatero i Rajoy s'hagen reunit este matí per trobar la unitat "perduda" que no fou tal cosa mai , tot i que el cap de l'oposició ho reitera fins al fàstic i el renec dels qui l'hem escoltat o atés en els últims anys.

Al que vaig: no tinc raons, motius, per pensar que el primer pas que diuen que han donat ambdós en l'acció unitària contra ETA tindrá el segon i els consecutius en temps més o menys pròxims . O llunyans. Em trobe, per tant, amb la mateixa incertesa de fa molt de temps, i amb la por, com sempre, a què els senyors del PP juguen des de hui amb cartes marcades. I facen camí a la seua, actuant com una amenaçant espasa de Damocles sobre la immensa majoria dels representants - i dels qui els hem votat , però també dels que no ho han fet - legítims de la ciutadania . Una amenaça que se suma a la fonamental i desgraciada, la dels terroristes.

Estic expectant, ja saben, "en espera", amb una sensació de quarantena que ja em contamina en excés. I m'agradaria que em tragueren d'eixe estat per a no arribar - ni jo , ni cap persona decent d'este , de vegades esgarrifós, país nostre - a un estat de coma del qual no puguem alçar el cap per una bona temporada . Una més. Confie que la meua desconfiança siga només un estat passatger. A pesar de tot. I d'uns quants. Transitori. Com diuen que , sovint, és la bogeria. I ja n'hem viscut de temps bojos...Massa.

INDIGNITAT

El PP i ETA es retroalimenten, es necessiten mútuament, tot i que , diuen , la seua finalitat és diametralment oposta. Alguns ho pensem; mai no gosariem dir que és així, no som tan "valents" i irresponsables com els dirigents del PP ho són per a desqualificar tot l'espectre polític espanyol i negar-los(-nos a la majoria dels ciutadans) el pà i la sal...i continuar jugant , amb una clara manca de dignitat i ètica polítiques , amb les conviccions de la immensa majoria . Acabar amb ETA és la missió de tots i el PP només fa que bombardejar les iniciatives que, a pesar de frustrar-se una vegada més hui, es prenen per a lliurar-nos dels terroristes. No té dret ETA a posar-nos contra les cordes. I el PP tampoc.

RAONS

És inevitable que, després del "sacseig" electoral que hem patit tots els que voliem el PP ben lluny, en l'oposició, dels nostres ajuntaments i , en general, les institucions democràtiques del País Valencià, continuem intentant buscar les raons , els motius pels quals el mapa és el què és i no cap altre. Quatre anys en són...ni molts ni pocs. Però...ja sabem que tot, el temps més encara, és relatiu. Ens haurem de fer càrrec. O exilar-nos. I alguns , la immensa majoria, hem d'optar per la primera de les possibilitats: païr el què ha passat.

Però no em resistisc a recuperar, ara, tres dies després del "D" , diumenge passat, un article del professor i ex conseller de la Generalitat Valenciana, Andrés García Reche. L'escrit, publicat el dia 17 d'abril passat , és d'una clarividència i un realisme punyents. Certers. L'article , llegit ara, té encara més sentit i més motius per servir de reflexió...de tots. Sense excuses, tots. El treball de Garcia Reche es titula "¡Yo no he sido!" i diu això:


"No acabo de entender a qué viene tanto jaleo por el informe del Parlamento Europeo sobre el urbanismo salvaje en la costa española ¿Acaso es ahora cuando nos enteramos, gracias al trabajo de tan alta como ignorada institución, de que se está "enladrillando el litoral valenciano", o de que éste "está siendo sometido a un expolio de la comunidad y de su patrimonio cultural"? ¿Qué pasa, que nosotros mismos no hemos visto día tras día cómo se iba produciendo el susodicho desaguisado, armados de un pasotismo negligente digno de mejor causa?

Cualquier valenciano que tenga ahora más de 30 años ha tenido ocasión de comprobar por sí mismo la enorme transformación sufrida por el paisaje costero, hasta el punto de que éste resulta ya irreconocible para quienes allí crecieron. Desde Peñíscola hasta Oropesa; desde Valencia a Cullera, o desde Dénia hasta Pilar de la Horadada, nada se parece ya, para nuestra desgracia, al lugar donde pasábamos los veranos de nuestra infancia.

Ahora bien, lo realmente curioso de este asunto es la ausencia total de responsabilidades. Resulta que aquí nadie es responsable de nada, ni de la colmatación de la franja costera, ni de la nube de grúas que se divisan en todas las montañas circundantes. Los ayuntamientos, solidarios ellos, dicen que necesitan financiación para proveer de servicios a la población. Los promotores y constructores, cargados de razón, arguyen que hacen exactamente lo que la ley y las instituciones les permiten, la comunidad autónoma proclama que se aprueba únicamente lo que es obligado aprobar, y el gobierno central se defiende recordándonos que el urbanismo no es de su competencia. En definitiva, que el territorio valenciano se destruye a simple vista de todo el mundo, pero, misteriosamente, no hay culpables a quien señalar.

Falso de toda falsedad. Lo que está ocurriendo es, en primer lugar, responsabilidad de los habitantes de los pueblos costeros quienes suelen elegir a partidos proclives a las recalificaciones o a asociaciones de independientes que proporcionen los votos bisagra necesarios para convertirles, gracias al urbanismo expansivo, en ricos de la noche a la mañana, aunque sea a costa del deterioro de su hábitat natural (ya se irán ellos a otro lugar menos enladrillado en cuanto cobren la pasta).

De los ayuntamientos, en segundo lugar, los cuales ignoran (o socializan) todos los impactos negativos que puedan producirse sobre el medio ambiente en aras a obtener financiación rápida para abordar multitud de proyectos inútiles (como palacios de congresos y similares) pero de mucha rentabilidad electoral, mientras la seguridad y las infraestructuras se resienten por la dispersión urbanística, y los camiones de la basura hacen decenas de kilómetros, bajando y subiendo colinas, para recoger unos residuos inexistentes (porque allí nadie vive la mayor parte del año). Ya saben, el típico modelo de turismo sostenible.

De la comunidad autónoma, en tercer lugar, a quien le importa un bledo el territorio que gobierna y desconoce el término sostenibilidad aplicado al desarrollo urbano.
Del gobierno central, en fin, que ya tenía que haber propuesto con carácter de urgencia una ley orgánica que retirara de inmediato las competencias urbanísticas a todos aquellos municipios de la costa que dispongan de algún capital natural susceptible de ser resguardado. Además de poner en manos de los técnicos y académicos que saben de urbanismo y de arquitectura la decisión final sobre los planes de ordenación, sacando estos de las manos de los políticos, quienes se han demostrado totalmente incapaces de gestionarlos. Y, en fin, de los promotores y constructores que, si bien pueden justificarse porque "la ley les ampara", harían bien en interiorizar, aunque solo fuera una pequeña parte del concepto de responsabilidad social de las empresas, tan extendido hoy en la Europa civilizada.

En cualquier caso, el turbio asunto del urbanismo en los municipios costeros, es algo que va mucho más allá de las responsabilidades concretas que corresponden a sus propios habitantes, empresas e instituciones implicadas. Es, sobre todo, responsabilidad de la sociedad entera. Una sociedad como la nuestra, carente del capital social necesario para cohesionar su territorio, que no tiene afecto alguno por su historia, su cultura o su hábitat natural, que le importa un rábano que el paisaje se destruya, y en la que cada ciudadano acepta implícitamente el festín depredador esperando que algún día a él también le toque.

A esta cosa tan cutre ha quedado reducido el mítico modo de vida mediterráneo que tanto publicitamos en su momento y que formaba parte de nuestras señas de identidad turísticas. Lo pagaremos".

....i ja ho veuen: comencem a pagar-ho!

I si no voleu caldo, dos tasses. Este enllaç us porta a un altre article, el del director del diari Información , d'Alacant. Juan Ramón Gil reflexiona i dona moltes de las claus del què va passar diumenge. Ell ho veia vindre. Crec que els partits i la majoria de ciutadans no ho van voler vore.

http://www.diarioinformacion.com/secciones/noticia.jsp?pIdNoticia=636010&pIdSeccion=8&pNumEjemplar=2059&pFechaEjemplar=2007-05-29%2000:00:00

FRACÀS

Hem sigut ahir protagonistes i espectadors d'un fracàs col.lectiu que irremediablement s'acostava a tots i , cadascú amb la responsabilitat que li corresponia, no ha volgut vore -almenys, públicament- o ha fet com si no passara res. El fracàs d'allò que en diem ,eufemísticament, "el sistema". El democràtic, clar. Algunes coses , és evident, no funcionen, cada dia menys , per cert. No és possible que ningú -partits polítics (grans i menuts, parlamentaris, extraparlamentaris o (com deia un conegut meu, professor de Dret), "protoparlamentaris", ciutadans de qualsevol edat adulta, treballadors i empresaris, amaguem el cap i ens excusem amb el recurs "són coses de la política i els polítics"per intentar lliurar-nos, exminir-nos de qualsevol responsabilitat en allò que està passant. I , contràriament al que puguem dir, és cosa de tots. Un fracàs induit de la participació (l'absència d'ella) ciutadana en les eleccions, i un estat de cabreig permanent que ´, indefectiblement , ve tot seguit, és responsabilitat a compartir.



No podem fer com si res no haguera passat diumenge. És un fracàs, dic, que un senyor com Carlos Fabra , es pixe de riure dels ciutadans i damunt, ho faça menyspreant la seua dignitat( la dels electors, inclosos els qui l'han votat) i amenaçant en el més pur estil mafiós, eixe que l'ha fet personatge públic i objecte d'investigació fiscal i judicial en els últims anys:

http://www.cadenaser.com/fonoteca/

Potser, com ha dit hui la candidata de Compromís pel País , Glòria Marcos, ens hem acostumat a ser més Sicília que no pas el País Valencià. Tots. Però potser és que "el futur és rajola" i...no tenim com a societat civil més raons que les hedonistes...fins al paroxisme. O la desídia. Llavors ,si continuem per eixe camí, haurem d'esborrar queixes, qualsevol protesta o renec. No tindrem autoritat moral. Cap. Ningú.

(Lamente no poder ser més "animós", vint i quatre hores després de la "gran debacle". Potser un altre dia).

VOTEM

Votem, votem, que diumenge que ve ha de començar una nova visió de les coses públiques. Votem perquè a partir de diumenge canvien les cares, els fets, la prepotència, el domini, l'engany, la mentida. Votem el 27 perquè, per la nostra higiene mental col.lectiva, necessitem que quatre desaprensius desapareguen del mapa de les institucions públiques. Votem per una educació pública, laica i gratuïta, per una sanitat pública i gratuïta, per uns transports públics i segurs, per un urbanisme que beneficie tots i no enriquisca uns pocs, perquè la llengua, el valencià, tinga el lloc que li correspon, en igualtat de condicions amb el castellà, i no es quede reduït a l'àmbit privat. Per tantes coses...

http://www.youtube.com/watch?v=cAXAimmhS0M

Per això, perquè ens hem guanyat el dret a votar i a posar i llevar governs amb la nostra decissió lliurement presa, votem qualsevol candidatura diumenge que ve. Qualsevol. Però mai les del PP. Per salut democràtica, adéu PP.

Votem, votem, que el canvi és possible.

COSTUMS

Em rebel.le sovint contra la rutina amb la qual ens acostumem, acceptem, sense escandalitzar-nos , gens ni miqueta , a assimilar, pair, notícies que, per repetides en el temps, semblen "normals" quan són brutals, de entrada; i d'eixida ens haurien de fer parar i tornar a reflexionar la insensibilitat , la buidor i la frivolitat que està instal.lada entre nosaltres....i que l'hem feta tots, cadascú en la seua mida i taxa de responsabilitat. Em rebel.le, dic...i em sent cada dia més impotent.

Hui m'he desdejunat amb la mort d'un bebé de 21 mesos al poble de La Nucia, a la Marina Alta. És una menudeta que ha perdut la vida de manera violenta , suposadament, a mans del company de sa mare. La Justícia haurà de dir la seua i el sospitós ha sigut detingut i se l'acusa de maltractaments i, sempre amb totes les prevencions, d'homicidi. L'agressor és un home jove, només 34 anys, i arrossega ja un historial delictiu prou notable. El pare biològic , per la seua part, també va ser condemnat a l'allunyament de la seua dona i la xiqueta.

Elements i condicionants que es repeteixen com una gota que sempre vessa el got. Però cal esperar a que el contingut sempre siga més gran, mes voluminós , perquè fem una ullada al nostre entorn?

Un drama, en fi, darrere del qual, com en centenars de casos, hi ha una manca d'afecte, d'estima, d'atenció...que , en un bucle sense fi, es succeix a si mateix.

POLANSKI

...O periodistes. He dubtat entre eixos dos títols per a estes notes de hui. El cas és que el famós i veterà director de cinema Roman Polanski , l'autor d'obres mestres com ara CHINATOWN o LA SEMILLA DEL DIABLO i d'altres films perfectament prescindibles, ha donat que parlar i no de les seues pel.lícules este cap de setmana a Cannes, on se celebra la seixantena edició del Festival de cine. Polanski ha tret els colors - almenys, ho ha intentat obertament - a determinats periodistes, crítics , majoritàriament, que cobreixen l'esdeveniment des de dijous passat. Fart de que li preguntaren -a ell i a més d'una trentena de directors prsents en una multitudinària comferència de premsa- ximpleries, se'ls ha deixat - a eixos "informadors" - amb la paraula a la boca i els ha dit que són uns indocumentats que ni es preocupen en conéixer més allò del què deuen saber per poder contar-ho als lectors, orients o espectadors.

I miren, saben què, que li done la raó al Polanski, tot i que alguns altres diuen que el cineasta només ha "muntat el numeret". Jo crec que potser hi haja part d'això últim...que ningú no està lliure de caure temptat per la determinada fira de vanitats en què es mouen certs personatges . Però li faig costat al director . Una alumna dels darrers anys de la carrera de periodisme, a la Facultat de València, un dia, parlant amb mi de la professió, de l'ofici i del personal que s'hi - ens hi - dedica em va fer un comentari : "Una companya i jo ens preguntàvem de tant en tant que com us ho apanyàveu abans, per documentar-vos els periodistes , quan no hi havia el Google". Definitiu, no creuen ? El cas és que esta xicona ho tenia - i ho té , per sort per ella i els oients o lectors que la puguen seguir - molt clar: l'ordinador és un instrument per trobar...algunes coses, investigar, documentar-se , llegir, entrevistar, fer hores i hores per poder informar...és el que realment importa.

Doncs bé, és tal la frivolització , la superficialitat en què ha caigut ja fa uns quants anys una bona camada de "professioanals" del periodisme que este ofici, este treball ha caigut en el pou de la banalització, de la indiscreció, de la poca substància...de la negació del que, com a periodista, pense què ha de ser informar. Lamentable. Però evident.

I a l'autor d'EL PIANISTA el meu respecte quan s'és crític...de tot...i de tots. També confie que pose en qüestió altres professionals ; els de la seua corda, també, de tant en tant.

P.S. D'ací a sis dies , hem de votar. Jo ho faré. I tu? Paga la pena per-ho . Es el que crec. I així ho dic, clar.

RAJOLES

Decididament , el que coneixem com "esquerra" política del País Valencià, s'ha llançat a fons contra la corrupció "de la rajola" que ens ataca i ens destrossa - i el que patirem encara, ai!- i, com esperàvem, l'han convertida en "estrella" de la campanya electoral una setmana després de començar. Molts dels candidats dels grups minoritaris i , en bona mida també els socialistes, ataquen no només el PP , sinò també alguns candidats del PSPV a diverses comarques . Però és evident que, numèricament, guanyen els populars per golejada. Ja era hora...si és que podem encara arribar a temps per evitar barbaritats com les que hui hem sabut que haurem de témer , segons un informe encarregat per CCOO i que publica el diari El País. La sostenibilitat és insostenible. I no és un joc de paraules. Es un risc que té ulls, cara, mans i...culpables. Per acció. I també per silenci administratiu...o complicitats.

I parlant de possibles responsables d'accions que van contra la salut democràtica del País i de la resta d'Espanya: acabe de vóre, amb un rostre més dur que qualsevol de les rajoles que ens han dut a esta situació, una intervenció de l'ínclit Carlos Fabra. El president de la Diputació de Castelló , a qui els jutges i fiscals - i ja en van uns quants sense resultats efectius! - investiguen per suposats delictes contra la Hisenda pública, va vore multiplicats els seus ingressos d'una manera inusual (casual?) entre els anys 1999 i 2004....I, mare!, resulta que en tots eixos exercicis fiscals( amb ingressos -no declarats- multimilionaris) la declaració de l'IRPF li resultà negativa i amb DRET A DEVOLUCIÓ. No em diràn vostés si no és per justificar que els que paguem els nostres impostos (amb millor o pitjor gana ,però això no compta) tingam el nostre DRET A LA REVOLUCIÖ fiscal o, si més no, una certa insubmissió en eixa matèria. Doncs miren, jo crec que no. A pesar de tot. Que pagar impostos i que tingam l'àmbit de "lo públic" ben atés és la nostra reivindicació, la que hem d'exigir - EXIGIR! - cada dia. A qualsevol polític. Per tant, haurem d'anar en compte , ben alerta a qui atorguem el dret de governar-nos....i de fer-los ben evident que no és el DRET d'ells el que prima...sinó el NOSTRE, el de la immensa majoria de ciutadans.

Així que...les rajoles de l' Estat del Benestar (o , en paraules del professor Joaquim Azagra, l'edifici fiscal), per qui les treballe. I eixos som tots nosaltres, no els que les posen ací i allà, sense cap control. Que vagen en compte ells, també, guanye qui guanye...Però ,ara per ara, no hi ha equidistància entre l'esquerra i la dreta , el PP (que ells reclamen com el "centro liberal") .La dreta ha fet camí...massa camí , cap a la destrucció del nostre territori amb la complicitat de promotors i constructors - llevat els honrats, que, n'hi han. I farem bé si no som còmplices d'eixa malaltia ja endèmica al nostre país.

Continuem en campanya. Obrim l'ull. I que sàpiguen que els tenim en el punt de mira.

CINEFÒRUM

Encara resten molts dies per escoltar - i , en casos, patir - els missatges que les diverses candidatures a les eleccions municipals i autonòmiques ens oferiran d'ací al temut -dic conscientment això: temut- dia D, el pròxim vint i set de maig. I he pensat que, enmig de la maror d'inauguracions, de buidor de sentit de molts eslógans (o consignes, que de tot hi ha) , seria un bon exercici ( és només una suggerència, escolten!) vóre una pel.lícula que potser els passara inadvertida en el seu dia i que és exemplarment didàctica en temps com els que travessem. Es tracta de "La caja 507", del director Enrique Urbizu. En el film, un discret i amable director d'una oficina d'un banc a un municipi costaner, que interpreta el sempre eficaç i de vegades excel.lent Antonio Resines, es veu enmig d'un embolicat joc d'interessos, especulació immobiliària i delinqüència organitzada -màfia, senyors,màfia- , trama que, en acabar la projecció, els pot resultar no només molt familiar, pròxima, sinó també, temible. Precisament per coneguda. Es , repetisc, una recomanació que els llance en un simulacre d'exercici contra la corrupció. Possibilitat a l'abast de qualsevol...que puga sentir-se temptat d'atendre un joc negre...si es tenen algunes finquetes o només uns metres quadrats o un amic, o un càrrec en qualsevol ajuntament que entre en la mateixa cistella de la foscor urbanística que ens domina .

Les caixes B en l'origen de les qualse ningú no és innocent. O no del tot. I culpables no només els polítics. Miren i ho comprovaran. Ah! Ja em diran què els sembla "La caja 507". I si volen fer arqueologia cinematogràfica, poden intentar trobar "Les mans sobre la ciutat", peça mestre del neorrealisme italià , rodada els anys 60 per Francesco Rossi. Dos denúncies brutals. Si d'alguna cosa serveixen...

DESMENTEIXEN

Però no els creguem. Ni a Bernie Ecclestone, el "senyor de la F-1 i de Camps" , ni a Camps, que igual diu en les pròximes hores que ell no va dir el que va dir, ni a Rita, que també pot fer el mateix...O no. L'"amo" de la paradeta inclús ha gosat de dir que mai no havia tractat d'este assumpte amb el "gendríssim"d'Aznar , "Alejandro-el-conseguidor". jovenet i ambiciós . Però és que ara, a més, Ecclestone afegeix que mai no volia dir que li encantarà signar el contracte amb Camps, sinó que "no sap amb qui firmaria després del 27 de maig".

Les rajoles que ens invaeixen per tot arreu s'han instal.lat als rostres d'alguns dels personatgets que, podrits de diners, continuen sent això...homenets. De fang. Am poder i/o diners, però sense substància i amb una concepció patrimonialista i de propietaris de la finqueta, hagen nascut ací o més enllà de la Sènia o del Racó d'Ademús.

Continuem en campanya. Ja ho saben. Vostés i jo, també.

ESCÀNDOL

A només uns minuts per al tret d'eixida de la campanya electoral oficial, res no ha estat deixat a l'aire i a la casualitat pel PP. L'escàndol està servit per a tots els qui no combreguem amb les "grans idees" i els "immensos beneficis" que es derivaran del fet que l'"amo" de la Fòrmula 1, Ecclestone, condicione la implantació de la cursa urbana d'este campionat a la ciutat de València a la victòria del PP en les pròximes eleccions.

Camps i Rita, encantats. Els veïns, espantats. Si guanyen , ja sabem què continuarem tenint: un gran aparador al món...una València - i un País - virtual i la real, indignada perquè a la seua ciutat i al nostre territori TOT sembla GRAN. Inclús la manca de serveis públics en condicions. La sanitat, l'educació, els col.legis , els barracons, les carreteres...l'assistència geriàtrica, la dependència física i psíquica...Tot, ací es GRAN....enormement defectuós i presidit per la mediocritat .

Estic encara sota els efectes , el xoc que m'acaba de provocar un publi-reportatge - que volien vendre'ns com a informació - de minuts i minuts a Punt 2, el segon canal de Canal 9, de la RTVV, pública , com saben. En ell s'han passejat davant meu tots els personatges que, els electors no ho vullguen, podrien repetir en el govern de les institucions del País Valencià. A compte de l'escàndol de la Fòrmula 1. I dic jo: estaria millor que no feren la Fòrmula...no?

Continuarà.

VERGONYA

No en tenen, no, de vergonya, alguns dels polítics que ens governen a casa nostra, als pobles on vivim, a les ciutats que ens maltracten amb irresponsabilitat constant , a les carreteres i els carrers que transitem, dia rere dia, amb dificultats en augment i progressió geomètrics. No tenen cap pudor en mostrar-se amb la seua imatge més lletja - l'única , en molts casos, que tenen - , en quedar-se "amb el cul -polític- a l'aire" . Són bròfecs en l'estil, en les maneres no tenen cap mirament. No usen la discreció com a norma, els hi manca "finezza"en les actuacions que cadascú de nosaltres - els haguem votat o desitgem "botar-los"- paguem i voldriem vore diferents. No dic al nostre gust, a la manera que ens agradaria a cada ciutadà, elector, habitant. Parle d'entendre la vida pública com la millor manera d'administrar i gestionar els nostres recursos, els que resulten de les nostres contribucions econòmiques, els nostres impostos, els que, majoritàriament , abonem quasi de manera religiosa, en una litúrgia que no es veu corresposta en múltiples ocasions. En eixos casos ens voldriem rebel.lar i ser insubmissos fiscals. Per una raó per damunt de totes, la "raó per antonomàsia": perquè es burlen de nosaltres eixos gestors que han estat elegits per una majoria democràticament assumida con a tal i amb unes regles de joc que són ells els qui trenquen massa sovint.

Vegen si no és vergonyós - no per a ells , sembla - i frega , una vegada més, l'escàndol públic, que el govern de la Generalitat Valenciana(PP) haja decidit ara, dos dies abans d'iniciar-se la campanya electoral d'una manera formal, oficial, done llum verd i carta blanca - el roig de la ira és per a nosaltres- a l'expedient que obri la porta per a tramitar i plasmar eixa barbaritat urbanística que es preveu siga el tristament conegut "Plà Rabassa", d'Alacant. L'alcalde i candidat a la reelecció, Luís Díaz Alperi(PP) , imputat en diversos casos de pressumpta prevaricació , i segons ell, eixa situació d'imputació per part de la Justícia és el seu estat "natural"(!!), ha rebut amb això un globus d'aire polític que , potser, si els opositors "ma non troppo" dels socialistes , IU i Bloc no ho esmenen a temps - el dia 27 - el torne a seure , ¡per ¡ quarta vegada consecutiva! a la primera cadira municipal alacantina. El consell mandatat pel president Camps, a més, ha blindat Alperi situant-lo a la llista autonòmica per Alacant i evitar que el puguen jutjar, o, almenys, ho pose difícil als jutges per la seua condiciò - després de les eleccions- d'aforat. Díaz Alperi i el PP, per tant, seguirien així al govern d'una ciutat que no només perd la identitat per minuts , sinó que ja no és ni l'ombra del que va ser ni la urbs necessària que vol vendre comoditat , comfort i serveis per als visitants...i per als que hi viuen tot l'any. I fer 15.000 cases amb l'únic propòsit d'enriquir uns pocs i col.lapsar la majoria de ciutadans, no és l'eixida més racional. Es tracta només d'afavorir que un grupet que domina "el benefici de la rajola" continue engreixant els seus comptes corrents . I a la resta ...que ens en donen...de malestar, incomoditat, falta de serveis, de recursos educatius, sanitaris, socials, etcetera(i ací poden posar totes les carències que ara mateix patim , multiplicades per uns quants milers , molts milers més d'habitants en una ciutat que es troba embotida com una botifarra . I no parle només de lloc físic, de superfícies. També embotida ( o és embotada?) a la part del cervell. O siga, "enrejolada".

Si guanyen estos elements i manen - perquè ells manen, no governen - quatre anys més...l'adéu PP de la campanya del Bloc pot convertir-se en "Adéu, Alacant, adéu". Que els electors no ho vullguen!.

(Des de hui, com veuen, entre en campanya. Jo, també. Continuará...)

CENSURES

S'ha de contar. Repetir-ho. Reiterar públicament que això de la censura és una pràctica tan execrable com habitual. No "normal" , com diu el "carismàtic"(ja!) Rajoy, sinó completament anormal perquè no és lògic tallar, retallar i anul.lar un dels drets fonamentals de la persona: poder expressar, dir, fer, allò que considera què ha de dir, fer, expressar, amb la paraula, l'acció - i, de vegades, també, clar que sí - l'omissió. La llibertat és , crec, això: fer o deixar de fer el que tinc dret a manifestar o ocultar segons la meua decisió.

S'ha d'insistir, hem de dir-ho sempre que calga , cada vegada que es conculca (o s'intenta fer-ho des de les instàncies polítiques públiques, és a dir, les de TOTS) la possibilitat d'exercir eixe dret. I en són moltes, massa, les ocasions què, darrerament , han coincidit en el temps . I sempre, en l'origen de la negativa, del prejudici, hi ha el poder públic instituït i pagat pels ciutadans.

No ens podem callar quan , com en uns dies, s'apleguen diversos atacs i prohibicions al dret a expressar-nos com cal. I a rebre allò que volem rebre, escoltar, vore. El cas de l'intent d'obstrucció, de suspensió de les emissions de TV3 a les comarques valencianes del sud, des d'on escric este bloc , n'és un eloqüent exemple del que els senyors de la "guerra dels mitjans"(com diria el col.lega Quequé a Noche Hache, en Cuatro) volen imposar per nassos.

Enfront, la degradada situació d'una Ràdio Televisió Valenciana que censura , manipula o suprimeix sense vergonya (sense complexos, diuen els dirigents del PP des de fa ja uns quants anys, amb Aznar al capdavant d'eixa xuleria) tot el que és informació cabdal, real, viva. I tot sense elegància, aplicant la llei del més fort. I així , els redactors d'eixos mitjans - públics, recordem-ho per si de cas - pateixen persecució que, en moltes ocasions, sobretot des del 200 fins ara, han anat agreujant-se i s'han hagut de conformar amb sobreviure...arraconats, apartats de responsabilitats i sotmesos a una autocensura brutal. I així, els últims esdeveniments al programa "Encontres" - un illot dins d'una illa , que era , fins ara, Punt 2 - , han acabat amb la dimissió d'un dels responsables del programa i el trasllat "voluntari" d'una redactora a un altre espai del canal . L'emissió del programa està encara per fer...i dos escriptors, Francesc Bayarri i Esperança Camps, que havien estat convidats a participar en una altra edició de l'espai, no podran parlar dels seus últims llibres. Ah! I el motiu de l'exclussió del programa de les emissions de la setmana passada saben quin fou? Que un dels convidats , un "grafitero" , lluïa una samarreta a favor de Carme Alborch com a alcaldessa de València. "Vade retro, Satan!". Clar.

Però , a més, com saben, estos dies, els promotors del video "Ja en tenim prou" han hagut de sumar més motius per a alçar la veu i repetir que "prou...i massa". Res de projeccions en llocs públics d'un documental-pamflet contra el PP inventat, produït i realitzat per un grup tan plural com ho és la societat valenciana. El que no s'esperaven els dirigents del PP i , sobretot, del govern de la Generalitat, és que des de hui, cada valencià que ho ha volgut, té a casa el DVD . Diversos diaris l'han posat a l'abast de qualsevol i la publicitat estava feta. "Gràcies" al PP.

Capítol final. Per hui. I amb la meua solidaritat a tots els anteriors , destaque la insubstancialitat inherent a qualsevol acte de censura , el que ha hagut de patir el professor de Dret de la Universitat d'Alacant, Manuel Alcaraz . La subdirectora de la revista "El Salt", que edita la Diputació d'Alacant, governada pel PP encarregà al doctor Alcaraz un article sobre la romeria de la Santa Faç. Paren atenció: després de remetre'l als responsables de la publicació, i primer assegurar que és el que volien, el professor rep una telefonada , en nom del consell assessor d'"El Salt", de l'Institut de Cultura Juan Gil Albert, en què li demanen que elimine de l'article estes línies , que paga la pena que llegeixen vostés:

"Es como si se hubiera llegado a un tácito pacto: la celebración global acepta un aire profundamente arreligioso - cuando no pagano - que ni impide ni excluye las muestras particulares - y hasta oficiales - de profunda fe ni la continuidad , bajo un nuevo aspecto, de los antiguos intentos de apropiación por el poder político - ahora bajo la cursilísima forma de políticos disfrazados de 'ciudadanos de a pie', con blusón y la mejor de todas las sonrisas, dispuestos a dejar ante las cámaras y los micrófonos el tópico repetido año a año -."

Alguna pregunta? Ja han vist. I voran i vorem tots. D'ací al 27 de maig els qui siguen creients que resen. Els altres...potser també ho hauriem de fer. Ai!

EDITORIAL

Acabada l'entrada "Almansa" , rep per correu aquest editorial, aparegut hui al diari digital VILAWEB i que signa el seu director, el col.lega Vicent Partal. Recomane la seua atenta lectura:

"Tres-cents anys després ací estem. Ací estem valencians i valencianes que ens sabem hereus dels maulets que van lluitar a Almansa, dels seguidors del general Basset, dels resistents de la Xàtiva que Felip V (mal dia va néixer...) va ordenar de cremar fins als fonaments. Ací estem. Tres-cents anys després ací estem els valencians que parlem cada dia la llengua que perseguiren els vencedors d'Almansa, la llengua que ens fa diferents i únics en aquest món global on vivim i que ens fa iguals a tots aquells qui, quan algú els diu 'bon dia!', responem amb un 'bon dia!'. Ací estem. I ací estem disposats a alçar la veu sense gens de vergonya ni de por. Ací estem per a encendre llums la nit d'Almansa als cims de les muntanyes, per escriure blocs, per llaurar la terra o per entendre el cosmos. Nosaltres, únics en la globalitat, ens reclamem hereus de tots aquells qui sempre han intentat d'entendre el món des de la lògica i de la raó, contra el fanatisme, la irracionalitat i la ignorància. Ací estem. Hereus de Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster. De Carles Salvador, Vicent Tomàs i Marti i del Maximilià Thous que escrivia la 'Cançó de Lluita' en resposta a l'himne subordinat, la sarsuela dependentista, de son pare. Ací estem 'Ajuntem-nos / que ja ha arribat l'hora / de ser lliures i ser valencians'. Ací estem. Amb l'Ovidi cantant a Teresa. I amb Raimon. Amb els Obrint Pas i Al Tall, 'lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig'... Ací estem. Amb les universitats i els mestres. Amb Escola Valenciana i desenes de milers de pares i mares units en les trobades. Amb els xiquets i les xiquetes que exigeixen un futur digne. Ací estem amb cada botiga que retola en valencià, amb cada carta escrita en català, amb cada ràdio i televisió que parla en veu alta i clara. Amb cada web que porta amb normalitat el .cat Ací estem amb l'Escola Gavina, amb la Comarcal, amb la Masia. Amb els pioners que feren entrar la llengua prohibida en les noves aules. Ací estem amb els mestres i amb els pares que cada dia batallen en les escoles públiques pel drets dels nostres fills a anar a escola en la llengua que parlen. Amb ells ací estem. Ací estem amb Constantí Llombart. Amb Llorente i amb Querol. Amb els valencianistes que lluitaren amb les armes a la mà contra el feixisme i per la república. Amb Miquel Grau que mataren a Alacant per haver demanat l'estatut, i amb Guillem Agulló, assassinat pels feixistes perquè volia la independència. Amb ells, ací estem. Ací estem amb Vicent Ventura, amb els 10 d'Alaquàs, amb Alfons Cucó i el president Albinyana, amb Josep Guia i Carles Dolç. Ací estem amb els comunistes de Renau i Doro Balaguer, amb els democristians de Ruiz Monrabal. Ací estem amb Paco Burguera. Ací estem amb Joan Ramon Peris i la Unió de Llauradors. Amb la unió Democràtica, amb la UPV, amb el PSV, amb el PSAN, amb les Germanies de Josep Vicent Marquès i amb tots i cadascun dels nacionalismes i els nacionalistes que un any i un altre, un dia i un altre, han treballat i treballen de Vinaròs a Guardamar. Ací estem al costat de cada sigla, de cada nom i de cada temps. De cada lleialtat i bandera. Ací estem 300 anys després dempeus i disposats a prosseguir. Ací estem amb els d'El Temps i els d'El Punt i els de l'Avanç. Amb els de Crònica i amb els d'InfoTV. Amb les ràdios i els periodistes que han fet de la llengua ofici i comunicació. Ací estem amb Toni Mestre, cal dir. I amb les editorials, amb Tàndem i Bromera, amb 3i4 i amb Afers, amb Camacuc i el Bullent ací estem. Ací estem amb tots els instituts que s'escampen per tot el país. De la Vall d'Albaida al Camp de Túria. De la Safor a la Plana. Ací estem amb les torres de TV3 al Mondúver i el Bartolo, a Perenxisa. Ací estem amb l'Eliseu Climent i amb els socis d'Acció Cultural, amb la Castellonenca de Cultura i el Micalet, amb els casals Jaume I i amb El Tempir d'Elx. Ací estem amb els del Tirant lo Blanc i amb el Raig de Crevillent. Amb les filaes i les falles que saben en quin país viuen. Amb els esportistes i els equips. Amb les penyes. Ací estem al costat del Tòtil amb el Llevant i al costat del Gol Gran amb el València. Ací estem amb els trinquets, amatents a les mans del Genovés i als peus de Claramunt. Ací estem. Ací estem de nord a sud i de sud a nord. De Benicarló a Sant Joan, de Tabarca al Forcall, de la Vall d'Uixó a Pego, de la Font de la Figuera a Benassal, de Vila-real a Guardamar i de Xaló a Olocau. Ací estem amb la pedra de Basset a Otos i el monòlit de Xàtiva, amb Felip V penjat cap per avall a l'Almodí i el Penó de la Conquesta a la Casa de la Ciutat de València. Ací estem amb la Valldigna amenaçada i Porxinos. Amb el Cabanyal i la Punta, per l'Horta. I pel Botànic i el Montgó. Ací estem amb el desert de les Palmes i els Columbrets. Ací estem amb el Xúquer, que volem viu. Ací estem amb tots els qui escriuen i fan i lligen llibres, amb les veus de la terra. Amb Joan Francesc Mira i Isabel-Clara Simó. Amb Ferran Torrent i Martí Domínguez, amb Enric Sòria i Enric Valor, amb Carme Miquel i amb Vicent Usó. Amb Josep Iborra i Francesc Pérez Moragon. Ací estem amb Rosa Serrano i Toni Mollà. Ací estem amb Enric Soler i Godes i amb Enric Solà, amb Josep Piera i Carmelina Sànchez Cutillas, amb Miquel Duran de València i amb tanta gent que ha fet del text una barricada i una forma de viure. I estem, ací estem, amb Llorenç Giménez que conta contes i amb Pep Ricart que fa teatre. Amb Rosana Pastor i amb Xavi Castillo, amb Carles Alberola i Manolo Molins. Ací estem amb Vicent J. Martínez, que té un estel a càrrec seu, i amb Bernat Sòria que lluita per conèixer l'entrellat de la vida. Amb Juli Peretó que es baralla contra els qui volen desfer els camins de la ciència i amb Jordi Adell que continua traçant camins a la xarxa. Ací estem amb Gregori Mayans i amb el rector Pesset. Ací estem tots, tres-cents anys després, dia a dia, mes a mes, any a any i segle a segle. Però hi ha una cosa encara més important i que ens justifica: ací és on estarem demà i demà passat i l'altre. Fins que el record d'Almansa no reste sinó en els llibres d'història i en les cançons i deixe de condicionar per sempre més el nostre viure. Fins aleshores i per damunt de les diferències del dia a dia ací estem i ací estarem".

ALMANSA

Tres-cents. Anys. 1707/2007. Almansa. Batalla. Borbons. Àustries.Estatut. Autonomia. País Valencià (ai, no, perdó:Comunitat Valenciana. No.País. Valencià) Corts. Valencianes. Parlament. Legislar. Des del País. Per a la gent del País. 25 anys. President. Consell. Govern valencià. Francesc. Camps. Palau de Benicarló. Ciutat de València. 25 d'abril 2007: La màxima autoritat(ara per ara ho és) dels valencians no ha considerat tot el que precedeix suficientment important per celebrar-ho com cal, assistint a l'acte institucional de l'órgan legislatiu dels valencians recuperat en 1982 de manera formal i definitiva (Marededéu,que no ens passe res...!). El president Camps tenia "problemes d'agenda" i per això abans s'ha passat per les Corts per a recollir - això sí, per si de cas - la medalla de diputat de l'aniversari, no del 300, sinò del 25, que han pogut recollir tots els parlamentaris des del 1982 que hi han assistit . Però l'agenda del President no tenia dos hores reservades - ni destacades en roig, ni en blau...potser sí en negre - per a commemorar una data a partir de la qual els mals que patim els valencians continuen afectant-nos, tres segles més tard.

Mentrestant, a la ciutat manxega d'Almansa, on es lliurava aquell 25 d'abril eixe enfrontament que acabaria amb l'aleshores "poder valencià" (eixe , en aquell moment, sembla que sí que ho era) , el seu ajuntament ha celebrat fins a set actes institucionals per a fer l'honor a la data , incloent una trobada internacional d'historiadors, un dinar popular, l'actuació, anit, del grup Al Tall, autors d'una esplèndida cantata sobre aquells fets...Han volgut normalitzar i reconciliar-se amb la Història. I amb els valencians. Han reivindicat amb gestos el què no s'ha de repetir. Però ací, una exposició al Museu Sant Pius Cinqué ( que està bé) ...i ja n'hi ha prou. No. Alguna cosa més:

Ací , el nostre govern i el seu president...no han tingut cap empatx en fer una contracelebració. Tot el contrari. Potser s'havien de retre més honors a la companyia Iberdrola per part de la primera institució valenciana. I la Generalitat (encertadament batejada fa uns dies a Castelló com "Barbaritat Valenciana" per actituds com la de hui , o la de barrar el pas a les emissions de la Televisió de Catalunya) , ha anat a beneïr, una vegada més , que la firma elèctrica patrocina el "Desafiament espanyol". O siga, per si s'han perdut: Per a ofrenar més glòries a l'"Amèrica's cup".

--------------------

P.S.: Per cert, el PP ha demanat que la Junta electoral prohibisca l'estrena del documental de creació col.lectiva "Ja en tenim prou". La raó: els autors no s'estimen massa les "virtuts" dels actuals governants. I han preparat una pel.lícula on els trauen els colors. Vorem el document? Jo diria que sí. Què ens hi juguem?

TELEMADRID

La Unió de Periodistes Valencians, organització professional de la qual en soc soci des de la seua fundació, atorga enguany un dels seus Premis a la Llibertat d'Expressió als treballadors d'informatius de Tele Madrid, emmanillats , ofegats i maltractats per la feroç censura que el poder polític del qual depenen econòmicament - I, SOBRETOT, POLÍTICAMENT ! - , és a dir, el PP més radical, el de la presidenta de la Comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre. Censura i Premi que fa uns anys , el 2002, patiren i reberen, així, per eixe ordre, els seus col.legues de la Televisió Valenciana, Canal 9 - i per assimilació, els de Ràdio 9 -. Els companys de TeleMadrid (ja saben, ESPE(JO)-DE LO QUE SOMOS) rebran eixe guardó divendres que vé, 3 de maig.

Però eixe dia està encara per vindre, i serà una jornada més en què estos periodistes reivindicaran , també una vegada més, la llibertat d'informar, de poder contar el que passa i no allò que els polítics de torn volen que passe i com ells diuen que ha de passar i ser contat als espectadors . Hui he sabut que el Parlament Europeu ha "convidat" el director de TeleMadrid ,Manuel Soriano , a declarar davant la Comissió de Peticions de la Cambra comunitària a la qual han arribat les queixes dels treballadors de la coneguda com "Tele-Espe". El president de la Comissió, Marci Libicki cita l'executiu perquè explique la postura de la direcció sobre les denúncies dels informadors. En la carta l'eurodiputat li explica a Soriano que els periodistes acusen la seua empresa de "tergiversació, censura, tendenciositat, omissió i especulació en el tractament de la informació que s'ofereix als ciutadans madrilenys".

Es una bona notícia, sense dubte . Tot i que no es tracta de tirar coets pels resultats efectius que s'hagen d'esperar d'esta "consulta" a la part dirigent de la "Tele de Madrid", és un bon punt de partida. Ja sap qualsevol que en matèria de llibertat d'expressió sempre hi ha que començar i tornar a començar, com en la cançó d'en Raimon: "Quan creus que ja s'acaba....torna a començar". Ara , el que haurem d'esperar és que Soriano accedisca a la invitació. I no estaria gens mal que , guanyen o perden els senyors del PP al País Valencià , reberen també una invitació semblant el director i els caps d'Informatius de Canal 9 i Ràdio 9, de la RTVV , vaja, i puguen retre comptes, que tenen pendents des de l'any 1995 quan Zaplana va imposar l'estat d'excepció a les redaccions de les dos societats públiques. I així, si canvia el titular del govern, sàpiga a què atendre's...que ningú està lliure del pecat de posar mordaces a les veus lliures en este ofici d'informar.

Els col.legues madrilenys, amb totes les prevencions del cas, poden estar satisfets, pel guardó i per l'actitut del Parlament Europeu. Salut, companys!.

GAMONEDA

Es tan difícil poder expressar un sentiment que hui he vist que algú és capaç d'escriure-ho . I qui ho ha sabut fer? Un poeta. Antonio Gamoneda, premi Cervantes 2006. El seu poema, Amor, apareix a les pàgines del diari El País:

Mi manera de amarte es sencilla
te aprieto a mí
como si hubiera un poco de justicia en mi corazón
y yo te la pudiese dar con el cuerpo.
Cuando revuelvo tus cabellos
algo hermoso se forma entre mis manos.
Y casi no sé más. Yo sólo aspiro
a estar contigo en paz y a estar en paz
con un deber desconocido
que a veces pesa también en mi corazón.

Jo, que no llig poesia mai, des d'este matí , potser em plantege tornar a ella, de tant en tant . No els sembla una preciositat? L'he compartit amb qui vull i , veges tu, com una veu a dos , hem dit: "Què bonic!"

ABSÈNCIA

M'he passat els últims dies ficat en coses que m'han impedit concentrar-me en escriure ni tan sols una ratlla en aquest bloc. Res d'important que no siga per a mi i que algun dia els podré contar . Però estava tan ocupat/preocupat, que una certa ansietat - no va arribar a tal, la veritat - m'absorbia i preferia escoltar els altres més que escoltar-me . I així , he pogut eixir a altres àmbits que no freqüentava molt darrerament. I m'ha comfortat comprovar que , en efecte, són molts els amics i coneguts els què travessen camins que demanen la meua atenció. Iniciatives i vivències , personals i públiques , que no coneixia , en alguns casos, o no havia atés , en uns altres. Error que , com passa sovint, demana reparació . I la tindran. Per ells, que la mereixen. Per mi, que no em perdonaria no atendre'ls.

Dit això, com sol ser habitual sempre que faig un "penediment" més o menys públic, no puc obviar el meu passat de creient, de catòlic practicant i que ara contemple sense cap culpabilitat ni prejudici. I em faig responsable d'eixa part de la meua xicoteta història personal, com no podria ser d'una altra manera...! Alhora, continue sense entendre - seria millor dir que no compartisc i m'indigna la continuïtat d'eixe discurs retrògrad - que el papa Benet XVI , en eixa nova croada contra els qui no pensen com ELLS( l'Esglèsia oficial), mantinga i recupere l'infern, tot dient que "existeix i és etern". I com diu el teòleg Juan José Tamayo - maleït per ELLS i, per tant, en possessió d'eixa veritat que predicava el Jesucrist en el qual creuen, ell i molts més - .El teòleg recupera una frase de Jean Paul Sartre: "L'infern són els altres". Per sort, les preclares ments del Vaticà han deixat de banda el llimbs. Ja tenim els xiquets salvats ...o condemnats. O al cel o a l'infern. No hi ha cap estació al mig.

Fins prompte.

JULIÁN

Era un lluitador de la política, un treballador de la cultura. I un col.lega, un periodista . Ha mort i hui un centenar de persones l'han acomiadat en una cerimònia emotiva ...i republicana. Julián Antonio Ramírez moria ahir, 14 d'abril, en un aniversari més de la Segona República espanyola, a la qual li fou fidel , com milions d'espanyols, fins que el cor se li parava a l'hospital, cansat de tants anys - noranta-ú -.

Soldat en la incivil guerra , quan els republicans hagueren de marxar a l'exili (el de dins i el de fòra), Julián Antonio passà la frontera per a instal.lar-se , primer de manera urgent i provisional i, més tard, quasi definitivament, a França. Però tot era temporal, res permanent, en la vida de l'home que hui hem soterrat. Un amor, el de la seua companya Adelita del Campo("de concentració" al sud de França, com ens ha recordat un company seu del PCE), el definia personal i inclús professionalment. Perquè la parella van ser involuntaris protagonistes en la vida de milions de ciutadans, que durant anys, i d'amagat, escoltaven Ràdio París, per saber què passa al nostre país. Julián i Adelita eren les veus més entranyables per als qui confiaven en què, finalment, la dictadura franquista s'acabaria . A través de les emissions en castellà de Radio France Internationale, el matrimoni informaven de l'actualitat real a Espanya. Quan la informació era un desig per al comú dels espanyols, Adelita i Julián Antonio, cada nit, no sense dificultats per als oients clandestins, contaven els fets que, de veritat. passaven per les nostres contrades.

Hui, un home de bé, un home que va conéixer Lorca i va col.laborar amb el poeta en "La Barraca", l'amic i company del mític Jorge Semprún, la VEU de Ràdio París, ha deixat de lluitar. Però no perquè no tinguera ganes de continuar, com ho va dir quan se li va morir Adelita, sinò perquè contra la mort, ningú no pot fer res. Ni Franco. Per sort en eixe cas. Malhauradament, en el de Julián.

Descanse en pau. I com s'ha cridat esta vesprada en el soterrar d'este personatge: Visca la república! I la llibertat.

EUROPEUS

Hui pot ser un d'eixos dies en què molts escèptics o poc creients en la seua validesa , poden reconciliar-se amb les institucions de la Unió Europea. La comissió de peticions del Parlament Europeu ha aprovat esta mateixa vesprada les recomanacions de l'informe autènticament crític i molt dur amb l'urbanisme espanyol - especialment el que es practica al País Valencià - que van instruir els eurodiputats que , per segona vegada, i amb moltes dificultats, van visitar les nostres terres entre els últims dies de febrer i els primers de març passats . L'informe , que ha eixit endavant amb el vot en contra del PP, reclama a les autoritats espanyoles, en particular el Govern valencià que presideix el popular Francesc Camps, "que reconeguen els drets legítims dels particulars a la propietat legalment adquirida i establisquen, per llei, criteris definitis amb més precisió per evitar i prohibir els abusos del dret de propietat mitjançant decissions de les autoritats regionals i locals".

Per a més contundència, l'informe que des de fa poques hores atrona els caps de molts regidors i membres del Consell de Camps - que opta a la seua reelecció d'ací a dos mesos escassos - , qüestiona els "mètodes de designació i els poders sovint excessius" dels urbanitzadors i promotors immobiliaris . De fet, els redactors parlen que al nostre país , l'urbanisme és semblant a "l'expoli d'una cultura".

Els qui ara manen i els qui aspiren a fer-ho, als ajuntaments o al govern autònom valencià, faran bé en prendre bona nota del que diu l'informe , ja patrimoni dels europeus i impossible d'el.ludir d'ara endavant : Consell i ajuntaments han de consultar els ciutadans i deixar-los que puguen participar si així ho desitgen fer , en els projectes urbanístics perquè s'abaste un desenvolupament urbà acceptable i sostenible, en benefici de tota la comunitat "i no només de promotors, agents immobiliaris i altres grups d'interessos".

I el conseller "meló d'Alger"(així es va autonomenar) Esteban G. Pons , després de tractar amb evident displicència els autors de l'informe durant la seua "gira" pels nostres pobles - no tots ni amb suficient atenció, tot s'ha de dir - , hui ha anat a Brusel.les a presentar una exposició i a evitar que vinguen diners dels fons europeus per al trasvassament Xúquer-Vinalopó (120 milions d'euros) , en una més que evident intenció - en això quedarà - de "contraprogramar" el pal que el Parlament Europeu ha pegat al govern del qual forma part...I a molts ajuntaments, regentats pel PP i també molts pel PSOE.

Hui m'agrada un poc més ser europeu. A mi ...també, senyor Pons, i no hi veig cap maniobra contra el turisme del meu país. Tot el contrari.

"REMAKE"

Acabe de saber que alllò que se'n diu "el més selecte" de la música (i els músics) britànica celebraran d'ací a no res els 40 anys de l'aparició d'un dels àlbums més decissiu dels anys seixanta - i els posteriors, fins ara, vaja - , obra de The Beatles. El "Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band" serà "revisat" i gravat de nou durant una emissió des dels estudis de la BBC 2, el pròxim dia 2 de juny.

La idea de l'aniversari amb tota esta gran celebració i ritual (a més de la ben pensada rendibilitat econòmica) - no s'han esperat als 50 per possibles contigències de salut d'alguns dels participants, supose, però tant se val - em sembla , com quasi totes les d'esta traça, perillosa. I no em sap greu que algú puga dir-me nostàlgic o conservador, o, fins i tot reaccionari , si em decante perquè les coses que estaven ben fetes es deixen com estan...I l'obra mestra de l'any 1967 és això. Com és una icona d'aquells anys - ai!, no serà que no vull adonar-me que tinc 40 anys més que en aquell moment? ; definitivament: no...sóc molt conscient i m'encanta haver arribat fins ací sense massa entrebancs - com és , deia, una obra molt ben parida i realitzada pels seus autors en aquell moment , una revisió, una "re" (el que calga posar) pot resultar des de pobra al que és pitjor, incoherent o potser un desastre.

De tota manera, i de la mà què, en moltes d'estes coses , està al darrere, la del músic (que ja no exerceix com a tal) Bob Geldof, em fa l'efecte que pot acabar sent...una creïlla. Crua. I la pregunta que ara em faig és si calia: vostés què diuen: Calia fer això? Si quan arribe el 2 de juny, he de retirar el que dic ara, uns mesos abans i mentre els factors de la revisió del Sergeant Pepper's...treballen, me l'embeinaré.

Ah! I per si algú pot pensar una altra cosa: crec que moltes segones parts....han sigut millors que moltes primeres. I tant que ho crec!

FELICITAT

"No hi ha millor inversió que fer feliç la gent". La frase pertany - recorden el seu nom: a partir de hui mateix estarà donant que parlar , i molt - al candidat socialista a l'alcaldia del poble de Finestrat, a la comarca valenciana de la Marina Baixa, Nadal Galiana. La campanya electoral de les municipals i autonòmiques s'acosta , tot i que, sense oficialitat, ja l'estem vivint (o patint, segons es mire) ; i, enmig de despropòsits, promeses que sabem que mai no deixaran de ser això, i rebaixes que ho seran abans que comence la temporada de l'estiu , he trobat molt atractiva la proposta que fa el socialista Galiana. Sexe i vots , lligats (es poden acceptar les dos acepcions de "lligar" en este cas).

El fet és que l'alcaldable ja s'ha posat en marxa per a signar un conveni amb els farmacèutics d'esta riquíssima població de la costa alacantina (tot i que el seu terme està vòra mar i a l'interior, al peu del Puig Campana) per a que dispensen a càrrec dels pressupostos municipals les píndoles contra la disfunció erèctil als homes que ho necessiten i els joves que hagen tingut una "mala" nit plena de maldecaps després d'haver-s'ho passat "de conya" al llit o als marges, podran accedit, igualment, de manera gratuïta, a la pindola "del dia després".

Les actuacions , per al candidat - pobre home!, estic segur que hui l'han afusellat periodistes i adversaris polítics ! - volen contribuir a "augmentar la qualitat de vida dels ciutadans". I Nadal, recorden el nom del polític socialista en qüestió té molt clar que és importantíssim que els homes que no poden estar a l'alçada quan ariba el moment del sexe amb la parella vegen solucionat el problema "sense necessitat què això afecte la seua economia" .I de les dones que, ficats elles i les seues parelles , en matèria, s'hagen oblidat del comdó, s'haja trencat la gometa o ves a saber què pot haver passat en el fragor de la batalla sexual, puguen prendre , també gratuïtament, una pastilleta que els llevarà el maldecap. "No hi ha millor inversió que la que aconsegueix fer feliç la gent". Aplaudiments a la iniciativa.

Les propostes se sumen així a unes anteriors, ja implantades a la localitat per l'actual ajuntament regit pel també veterà socialista Miquel Llorca. Finestrat fa anys que disposa de subvencions municipals per a ulleres i lentilles, podòleg gratuït per als jubilats, revisions oculars i auditives també debades, gratuitat del dentista per a xiquets de 3 a 16 anys...i diagnòstic precoç i revisions de mama per a les dones, de tant en tant.

Es evident què els ajuntaments, les institucions més pròximes i que cobren directament molts dels nostres impostos , poden fer-nos una mica més feliços. També posant condicions adeqüades per a la pràctica d'un sexe de major qualitat. Que sempre és més vida. I d'això es tracta, no?

P.S. No vull tancar estes ratlles hui sense dir GRÂCIES , així amb unes lletres majúscules que pronunciades sonarien millor i més vives, a tots els metges i personal sanitari que durant uns quants anys han estat pendents de mi...i jo d'ells, clar. A la seua competència i dedicació els dec més salut, i he de dedicar-los este reconeixement i homenatjar-los. Perquè també a mi, com a milers de pacients , m'han donat millor vida. I això no és cap broma. Per a tots ells, que no sempre són ben entesos.

TROBADES

No tenen la seua capacitat econòmica, ni tan sols un departament de "màrqueting" tan poderós. No són, per tant, eixos grans magatzems que recorden que "ja és primavera..." .Però són inclús més puntuals que la gran firma per a fer memòria a tots els ciutadans valencians, siguen o hagen sigut pares d'alumnes, alumnes, professors...que el valencià ( recordarem per als no creients o els acientífics que es tracta de la llengua catalana que ací, a les comarques del País Valencià, hem conegut sempre com a "VALENCIÀ" - i reivindiquem el nom, eixe nom, però no renunciem al seu origen científic- ) , que el valencià, dic, necessita encara de les puntuals cites primaverals de les Trobades d'escoles en valencià .Ja en són 22 les edicions d'estos aplecs de gent, moltíssima gent, que, per totes les comarques del nord al sud del País Valencià, concentren la reivindicació, no només de l'ús de la llengua, la nostra, a les escoles, sinò, i sobretot, la seua dimensió autènticament social, i per tant, la "normalitat" del seu ús com a llengua del carrer, de la casa, de la cultura, de la ciència, de l'estudi, de les relacions humanes, de l'amor, de l'amistat. I per reclamar un dret essencial: el d'usar el nostre idioma en qualsevol d'eixos àmbits que queden apuntats abans i en els de l'administració de Justícia, de Sanitat, dels servicis ciutadans diaris, habituals de grans i menuts, de vells i de joves. Insistesc: normalitzar un idioma en tota la seua amplitud.

Enguany, estes TROBADES que organitza amb més voluntat que ajuda (això sempre!) , la Federació Escola Valenciana, han aribat a fer vint i dos anys continuats i d'ací a la vòra de les eleccions municipals i autonòmiques , a finals de maig , reuniran pares, professors, alumnes i "ex" de totes eixes 'advocacions' , per a incidir en aspectes interns - les escoles i els escolars - , però també en factors diguem-ne exògens i que condicionen el futur - "El futur és nostre" és el lema de les Trobades de 2007 - de la llengua dels valencians. I el futur dels (tots) valencians .

Així, 300 anys després de la pèrdua dels furs "manu militari" arran de la Batalla d'Almansa, els dirigents i associats a Escola Valenciana, han avaluat el paper que les institucions han fet en la promoció de l'idioma i les eines necessàries i han conclòs que la conselleria d'Educació ha suspés i, per tant, "no deuen repetir" els rectors actuals de la Generalitat. Insisteixen també enguany , com ja ho van fer per primer cop ara fa dos anys, en la defensa del Territori Valencià front a centenars de "pai's" que destrossen el poc net que ens queda d'este País, mentre assistim , atònits als insults que les autoritats valencianes fan als investigadors de l'Europarlament que volen saber - a instància de part: els afectats que viuen a les nostres comarques - què passa amb la urbanització "per collons" i salvatge que es fa de les nostres costes i dels nostres interiors també.

Amb eixa contundència i el suport massiu de la ciutadania - només dir que este cap de setmana - fins al moment de posar-me escriure açò , s'han aplegat unes 40 ó 50.000 persones a tres comarques - la Federació Escola Valenciana desperta amb els seus cants de llibertat milers i milers de consciències que els últims dotze anys de governs extremadament dretans - i no de dretes - i poc cultivadors de la inteligència i la cultura pròpies (i també de les alienes , que ens agradaria conéixer i aprofondir-ne un poc més) - han adormit, fins el punt que el 27 de maig molts hauriem de repensar-nos-ho bé: O ara, o potser mai. I va sent hora. No creuen?

TEATRE

Hui , com sap el lector, se celebra arreu el món el Dia del Teatre. Soc dels que creu que l'art , tot i que és "inútil", segons molts creadors, té un indutable paper de transformador de la societat, no com agent de canvi real, sinò com una eina més per ajudar al progrés més profund de qualsevol societat. Com aquell poeta, "maldigo la poesia concebida como un lujo cultural por los neutrales, que , lavándose las manos, se desentienden y evaden; maldigo la poesia del que no toma partido...partido hasta mancharse". I és què quina cosa és qualsevol manifestació artística que no critique, distorsione, pose en contradicció la realitat quotidiana, els polítics que ens governen - o desgovernen - ? La capacitat transgressora de l'art, eixa és la utilitat que li trobe a la música, el cinema, la pintura, la literatura, l'escultura...el teatre. L'equidistància en l'art , com en política, és impossible, a banda d'incapaç de fer que res ni ningú no vaja endavant a través del pensament crític.

I això que acabe d'apuntar fa créixer el debat, però no mai l'enfrontament que alguns intenten en contemplar espectacles que no els "agraden" perquè no els "convenen" . La llibertat és l'essència del teatre, com la de qualsevol altra creació artística. En eixa característica rau el temor que provoca entre els sectors immobilistes, reaccionaris, contraris a la diferència, a qualsevol idea, expressió...que no coincidisca amb les seues, que - entenen - son "les úniques" vàlides . La intolerància els du a tancar-se - i prohibir, o dificultar - l'exposició d'idees expressades en forma d'espectacle. L'art és, per tant, encara hui, i per sort , un fet cultural de canvi, d'agitació de conciències...i no només , però també, clar, d'entreteniment.

Els intolerants de guàrdia - sempre n'hi ha a qualsevol cantó, disposats a ser les consciències dels desencaminats ("martillo de herejes", deien d'ells fa uns anys al nostre país) , dels que no necessitem consignes , que som la immensa majoria - porten un parell de setmanes fent una campanya "preventiva" - s'han especialitzat en avançar-se als esdeveniments i així creen tensió on sol haver normalitat - contra la representació divendres que vé a Villena, a les Valls del Vinalopó, de l'espectacle "La revelación" de l'humorista italià Leo Bassi. Per què? L'espectacle, dins la programació municipal de la regidoria de Cultura d'un govern local dirigit pels socialistes , coincidirà, en dia i hora, amb un dels primers actes de la Setmana Santa de la població. I? , pot preguntar algú. L'"excusa" dels qui volen que desaparega del programa esta funció és que pot "ferir" sensibilitats ; les d'alguns catòlics, clar ( i dic jo que no de totes les d'estos creients cristians, perquè també dins de l'Esglèsia oficial hi ha moltes sensibilitats , inclosa l'artística i la del respecte als qui no pensen igual...veritat?) . El cas és que el grup municipal del PP intentava ahir la supressió de "La revelación"...sense que el grup de govern de Villena accedira a la petició...Per tant, i si res no passa, el Teatre municipal acollirà l'espectacle de portes endins, com s'havia previst. I els participants en el "Via Crucis" el celebraran . I no ha de passar res. Potser la "reacció" induisca alguns ciutadans i opositors vigilants que aprofiten qualsevol moment, fet, per a dir allò ben italià de..."porco governo", per la procedència italiana del "pallasso" Bassi.


Potser per eixa raó i unes quantes més el teatre, l' art , com els deia més amunt, continua tenint el seu poder , basat en la llibertat i el compromís. Un revulsiu que a tot hora ha de despertar comoditats mentals i posar-les en contradicció. Com si no, hem poogut avançar? Visca el teatre!

I una cosa més: no sóc precisament un entusiasta de l'humor de Bassi. I tampoc de la Setmana Santa. Hi ha públic per a tot. I tots mereixen el meu respecte. A tots, especialment l'actor Juan Echanove, qui ha guanyat el premi Valle Inclán (anit s'atorgava a Madrid en la seua primera edició) pel seu meravellós personatge, per la seua creació , impactant, en "Plataforma".

(Se m'oblidava. L'assumpte de Villena continuarà per altres punts de la gira de Leo Bassi. Així ho ha decidit un grupet d'"impresentables salvapàtries" (ufff!) , uns ultradretans, vaja, que fan campanya contra "La revelación" (que és un espectacle quasi naïf que critica aspectes de l'Esglèsia acomodada, jeràrquica i oficialista) en una nova onada de protestes que confie no posen més llenya al foc ambiental dels últims mesos).

BOICOT

Per a la desgràcia de molts ciutadans - inclús per a uns quants dels què encara continuen votant-los (i en són milions!) - el PP és un partit que manté tesis, però sobretot, postures i comportaments polítics , que s'assemblen massa als practicats durant els feixismes europeus de la meitat del segle XX, inclosos els més de quaranta anys del franquisme ... i tardo-franquisme. Per a la desgràcia de molts dels seus dirigents, la falta d'identitat, la desideologització que regna al sí del PP, és un avantatge per a la resta d'espanyols. Ho serà , espere, d'ací a no res.

Ells ara boicotegen el que diuen que poden i com saben fer, "a la manera de l'Evangeli(mal llegit, per cert": 'O estàs amb mi, o estàs en contra meu'. Per a la nostra sort, tots (també ells, quan acaben de fer el transformisme actual que practiquen) podem boicotejar-los. I la primera ocasió que tindrem per fer-ho és la del pròxim 27 de maig.

Bon cap de setmana.

BISBES

He dubtat abans de posar-me a escriure . Si fer-ho hui , o no. No perquè em falten les ganes, sinò per no convertir este bloc d'estos últims dies en una "sessió contínua" dedicada a personatges que , ja d'entrada, em són ben poc simpàtics i més que això, clarament hostils. No per la meua actitud, sinò per les proclamacions públiques que fan des de les seues trones : els bisbes, la jerarquia eclesiàstica espanyola( i que algú dels integrants de la Conferència episcopal m'excuse si potser s'ha enfrontat amb els seus companys per algunes d'eixes manifestacions). Algu que haja llegit fins ara pot dir-me que si no sóc catòlic, què m'importa a mi el que puguen dir els prel.lats. Tant de bò poguerem evitar amb la nostra displicència cap a eixes declaracions "sobre l'humà" (sobre el diví poden dir allò que creguen) , ignorar el què diuen i "passar" d'ells. Però seria amagar el cap o tancar els ulls davant l'evidència.

He sentit una profunda indignació en llegir hui que l'arquebisbe de València - "one more time" - ha convidat els fidels de la seua diòcesi (i per extensió, a la resta)"a evitar atiar sentiments d'odi i destrucció davant les propostes que s'han presentat sobre l'anomenada memòria històrica". Fins ací diguem-ne que Garcia Gasco pot estar "en línia" amb un pensament, millor una acció pastoral tradicional. Però més avant, ú (que té un passat de catòlic "oficial", va decantar-se més tard per l'Esglèsia dels Pobres i a a hores d'ara practica un, potser comfortable - no ho negue - , agnosticisme) , no pot sentir sinò irritació quan un dels bisbes més reaccionaris dels dos últims segles de l'església espanyola, té la barra de continuar dient (i recolzant-se en el Concili Vaticà II!!) que, al nostre país, l'Església "va superar qualsevol enyorança del passat i va col.laborar decididament (¿?) per a fer possible una democràcia constitucional(sic) sense admetre cap discriminació per raons religioses".

La meua "admiració" puja en graus i deixe al lector que "s'entretinga" (si ho considera convenient per a la seua informació ) en la lectura d'esta pastoral , digna dels millors sepulcres blanquejats a què es referia Jesucrist en el Nou Testament. Potser una revisió dels Evangelis els vindria bé als bisbes (ells diuen que ho fan, però no sé de què els aprofita!) i ens deixarien més tranquils als no creients... i als creients també. Que li ho pregunten als Jon Sobrino, Juan José Tamayo...per citar, només, dos casos al nostre país. Dos casos de coherència, de la qual l'oficialitat ni se'n recorda (ni li importa) gens.

Per a una millor reflexió dels qui com tu, lector, creus que el poder de l'Església al nostre país és encara desmesurat, recomane la lectura pausada de l'últim document que la Conferència episcopal col.legiada ha llançat com una pedrada a l'ull al govern de Rodríguez Zapatero i , en general, als qui considerem que les llibertats només fan mal als qui no les volen només que per a ells. Diuen , entre altres "perles", que els espanyols vivim enmig d'"una cultura de la mort", que "les institucions promouen la promiscuitat sexual"i que els ciutadans "no deuen donar el seu suport - ja s'acosten les eleccions!!! - als qui promuen lleis que atempten , d'una o altra manera , contra el valor sagrat de la vida". Ací rau tota la qüestió per a ells.

On estàn els esforços de l'Església a favor de les llibertats , del pensament lliure, de l'exercici d'eixa llibertat consagrada en la Constitució espanyola (que diuen defensar i complir) i a la qual tothom té dret? On estan els seus impulsos , la seua ajuda, per aconseguir que es puga acabar amb la violència, el terror, la impunitat en l'enriquiment desordenat, contra la corrupció urbanística, a favor de la conservació del medi ambient...o accions punitives contra els , encara repetits, escàndols , dels pastors pederastes al nostre i a altres països? On ? Les preguntes poden seguir...però no dec continuar.No em convé. O no els sembla ridícul, patètic, l'"afer" de les "costaleras" d'un pas de Setmana Santa de Còrdova? O escandalós el consentiment sense embussos de les incitacions a l'odi i a l'enfronatment que un "personatget" fa. dia rere dia, des d'una tribuna catòlica com ara la ràdio propietat de la Conferència, la COPE?

Què volen aquesta gent ? Com deia unes ratlles amunt...Sepulcres blanquejats. Que ens deixen en pau. Callen, per favor, senyors bisbes!

ESGLÉSIA

Una més de les jugades de la jerarquia eclesiàstica - la catòlica, clar - a les quals no ens hi acostumem , tot i que ens en fa unes quantes i darrerament , amb una freqüència més que insistent. En un "concert a quatre mans", el president de la Generalitat Valenciana, Francesc Camps i l'arquebisbe de València, monsenyor Garcia Gasco - quin personatge, Senyor, has posat al capdavant de l'Esglèsia dels catòlics valencians!! - han aconseguit el que perseguien feia anys.

En només tres dies han iniciat el camí cap a la Facultat de Medicina Catòlica , al marge - i sobretot, en contra - de les universitats públiques del País Valencià. Zaplana va "arrancar" de quall la Facultat de la Universitat d'Alacant per, al seu voltant i atractiu, crear la Miguel Hernández a Elx, que fera de contrapes a la primera, de la qual n'era rector en aquell moment el professor Andrés Pedreño....amb qui l'anterior cap del govern valencià tingué un sonat afer i no precisament dels que podrien omplir pàgines d'estreta col.laboració, sinò de tot el contrari - inclús haguera pogut eixir a les pàgines de successos dels diaris - . Ara es tracta de competir des del poder eclesial amb les facultats de les universitats públiques.

El cas és que ara Camps - amb l'habilitat d'un ex rector ara conseller d'Universitat i Empresa , l'inefable Justo Nieto com a mà executora de la jugada "catòlico-universitària" - li ha posat en safata la Facultat al monsenyor. I Garcia Gasco ho ha celebrat d'allò més...aprofitant que ahir , dia de Sant Josep, Falles valencianes i dia gran de festa, els poders fàctics (i els acompanyants , que, en temps preelectorals, en són més ) "passaren" per missa major. I l'arquebisbe , hereu de la més rància tradició dels jerarques de pal.li i poder de la nostra santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana , va tirar mà de l'argumentari també més antic :"Tots volem metges que només pensen en curar, no mai en matar" . I , clar, dic jo que entre els fidels presents podria haver metges. No em consta que cap alçara la veu perquè el prel.lat posara en dubte la seua credibilitat professional, a pesar - o precisament per això - de ser creient i , a més, catòlic. I és que Garcia Gasco i la dreta que ens governa actuen quasi enmig d'una impunitat de la qual en som responsables indirectes tots els ciutadans, la que dicta el silenci imperant. Hauriem de fer un autèntic acte de contricció. Cívica. I els qui ho consideren, religiosa també. Sols per a posar en solfa algunes declaracions públiques que cada dia ens volen humiliar un poc més.

AZNAR

"El meu benestar depen de la teua distància". Escoltat l'altre dia a la ràdio i dedicat a José María Aznar. La indecència, com a concepte, té nom i cognoms: els de l'ex president del govern espanyol. Que calle, per favor!

QUATRE

A pesar de la forta medicació a què m'estaven sotmetent els metges una setmana després d'una intervenció quirúrgica prou delicada, recorde textualment una frase de la meua dona d'aquella nit:"Dorms? Ja han començat a bombardejar..." Era la matinada del 20 de març de 2003. I a l'hospital, enmig de la boira dels sedants i els dolors , vaig sentir la ràbia i la meua parella em feia partícep de les últimes notícies que donaven a la ràdio i que també podiem vore per la "tele" de l'habitació de l'hospital.

El record és viu, com la cruel guerra que començava aquella nit...i que encara continua, més viva que mai, quatre anys després. Per a que alguns vagen encara dient-nos als espanyols que , de nou, hem eixit al carrer a cridar NO a la guerra, que eixe "tema"( odie la generalització del terme per a expressar amb imprecisió evident qualsevol assumpte: pobresa lèxica, ai, que ens invaeix via sms i altres) és "ranci", passat...Però més de 600.000 morts després, d'una guerra civil infectada al màxim al sí de l'Iraq , en un moment més delicat que en qualsevol conflicte brutal com el de Bòsnia , amb unes seqüeles de - allí,sí - de progressiva "balcanització" , és impossible si no és que es té molta cara dura, dir que això és passat , com han insistit durant el cap de setmana alguns dirigents del Partit Popular. S'ha de ser indecent , èticament reprobable, per a mantenir una idea així (o, si més no, expressar una mentida sense canviar l'expressió del rostre).

Però la guerra civil interna que viuen els mateixos que ens mentiren i ens menteixen i mentiran encara més, els denuncia . Acebes ha deixat amb el cul a l'aire el diputat del grup popular Jaime Ignacio del Burgo ( el "voluntariós" entrevistador de Rafà Zouhier, el "xorisso" que li servia de contrapunt informatiu al PP en l'afer de l'11-M). El diputat s'ha llançat hui a la piscina i ha dit que Aznar es va equivocar i va cometre l'error de fer-se la fotografia de les Azores amb Blair i Bush. Temps li ha faltat i ira li n'ha sobrat a l'inclit Angel Acebes per eixir a desacreditar el diputat navarrés Del Burgo...El secretari general dels PP(-opulars) ha dit que aquell no pertany al seu partit, sinò a la UPN(Unitat del Poble Navarrés, ja ho saben) . Com si els que l'escolten no sabérem que UPN i PP la mateixa cosa són. Però, clar, una veu disonant...no deu fer ombra al Sant José María Aznar...que la majoria dels espanyols trobem a faltar...fòra de les tribunes, de qualsevol tribuna on es permeta insultar la nostra inteligència.

Tristes guerres. Tristos aniversaris. Però...a pesar de tot, alguna cosa es mou(...o això deia Galileu).

Ah!: NO A LA GUERRA (i els de l'Afganistan, també, que tornen a casa).

RESPECTE...

No vull deixar passar les setmanes sense mostrar ací el meu profund respecte i admiració per l'excel.lència - això crec - del treball que du avant el magistrat Gómez Bermúdez des de la presidència del judici per la matança de l'onze de març. La professionalitat , l'equanimitat i la decidida postura a favor d'anar "al grà" i contra les manipulacions i teòriques conspiracions que s'han fet i continuen desenrotllant-se inclús a la mateixa sala al voltant de l'autoria d'aquell horror, són fets que em fan creure en el poder judicial. Em semblen exemplars les atencions a les víctimes - els perjudicats directes, per tant, de l'atemptat més monstruós que hem patit , de retruc, tots els espanyols -. Especialment em va cridar l'atenció quan (com vé sent habitual entre els advocats de l'acusació particular (?) - especialment , els representants de l'AVT - ) un lletrat interrogava dilluns passat una dona: Bermúdez es va interessar pel seu estat anímic i la va "custodiar" de les insinuacions que li llançava el llicenciat .

I és que (dimecres em van tindre un espectacle igualment lamentable) el jutge Gómez Bermúdez hagué de tallar en sec un altre d'estos advocats que participen de les "conspiranöiques" emparades per alguns mitjans informatius , l'AVT i "tutti quanti" consideren - o això sembla que volen demostrar - més culpables les víctimes i alguns testimonis que els suposats autors d'aquella tragèdia.

El president de la Sala li ho digué ben claret a Emilio Murcia - és el nom de l'advocat de l'AVT - : li parava la intervenció en interrogar l'inspector Sánchez Mazas perquè era el seu deute "impedir las discusiones impertinentes que no conduzcan al esclarecimiento de la verdad". O..."si en vols més, para el cabàs".

Per sort, i des de l'altra vorera , un dels advocats acusadors dels que es troben a la "peixera", hagué de fer una proclama d'agraïment al inspector en cap Sánchez Manzano, el cap dels Tedax el dia de referència. Segons recullen els diaris, va ser així el que li digué ahir l'acusaros José María Fuster al policia: "Señor agente, en nombre de las víctimas que yo represento, muchas gracias por su trabajo de aquella mañana".

...I MENYSPREU
------------------

El que em mereix l'ex president Aznar, i al qual es fa creditor cada dia un poc més en manifestar obertament ("sin complejos", deia quan ens governava) els seus criteris - potser la falta d'ells - en opinar i intentar sentar càtedra (minsa, ben minsa..."de todo a cien" ) en qüestions tan sumament delicades i que a tots ens posen els pèls de punta quan l'escoltem. Els supose informats del que ha dit ara d'Al Qaeda. Potser no? : Torna a insistir en què el terrorisme de caire islamista , si cedeix el govern espanyol a retirar-se de l'Afganistan serà la implantació de la llei islàmica a part del nostre territori...(recorden, allò d'Al-Andalús)...I com és tan "sabut" (ai!) , Aznar manifesta la seua veritable "ideologia" quan es reaferma com a gran estratega en reiterar la seua màxima: "Nosotros ganamos, ellos pierden". Simple. Simplista. Eixe home: Aznar. De qui en ls pròximes hores tornarem a vore fotos del 16 de març de 2003 a la tristament incomparable imatge de les Azores , on es va perfilar el pròleg d'un llibre que encara no s'ha acabat d'escriure...i potser tardarà anys en arribar a l'epíleg. La guerra, a l'Iraq, continua. O sí?

OVIDI

A moltes comarques valencianes s'usa l'expressió "ha faltat..." quan es parla que algú ha mort. A Catalunya encara s'escolta que "la senyora...(...) ha fet el traspàs" per a manifestar el mateix concepte. Ell, l'Ovidi Montllor, "fa vacances" - així ho deia a una de les seues més celebrades cançons - des de fa 12 anys. Este cap de setmana he recordat aquell dia: hi havia manifestació i i després, concert al Passeig de Campoamor, a la ciutat d'Alacant. Era (el 10 de març) un dia fred, ventós i amb una pluja tímida, però gelada. El lema de la manifestació d'aquella tarda fou "Alacant és important"...i ja s'ho pot imaginar el lector que no visquera allò: es tractava de reivindicar el conjunt del País Valencià i cridar contra els intents - sempre latents; inclús ara per ara , tot i que més desdibuixats - de "surestizar" les comarques del sud del país , però, sobretot, de castellanitzar encara més estes contrades des d'on escric .

Fou aquell dia, en aquelles hores, mentre discorria pels carrers del centre d'Alacant aquella gentada , quan ens van donar la notícia: Ovidi havia renunciat a continuar , molt a pesar seu, la seua lluita contra una malaltia que se'l menjava feia mesos. L'autor de "La fera ferotge" i "La samarreta", no tindria, per tant, l'ocasió de seguir posant veu (la més potent, vigorosa i greu de la 'cançó' , càlida, forta i sempre tendra i expressiva ) a la lluita per l'art, els valors democràtics i la solidaritat per qualsevol causa - habitualment, s'apuntava a les que hom podria dir-ne 'perdudes' - que demanara la seua ajuda i presència. Ovidi Montllor, el poeta, el millor i més fidel intérpret dels versos de Vicent Andrés Estellés, se n'anava a fer vacances aquell dia gris de 1995. Vist ara, sembla com si tinguera una premonició i s'estimara més descansar perquè potser havia endevinat que s'acostaven temps encara més foscos per als valencians...i que encara duren: dotze anys de governs d'una dreta que han anat desmuntant el poc que fins aquell moment s'havia anat construint al País Valencià. Però no va triar l'Ovidi aquell silenci: la seua salut li jugà una mala partida. Va perdre. Més que vacances...va ser un comiat. Com sempre, contra la seua voluntat i en mala hora.

Este cap de setmana , al seu poble, Alcoi, Ovidi ha sigut recordat al Teatre Principal per alguns dels molts amics que li han professat sempre un gran respecte. Com a personatge públic. Però, sobretot, com diu un llibre que fa mesos que fa voltes per cases i comerços, de la mà de l'escriptora Imma Monsó, "un home de paraula".

o------------o

P.S. :Una setmana més tard, enmig d'unes falles de València, el dolor intens que acuses quan perds als qui ja no voràs i amb els quals mai més no podràs compartir taula ni paraula, em va atacar un altre cop: se me'n va anar Joan, l'amic, el company, el col.lega.

HOMENATGE

Hui, onze de març, m'han convocat amb un "sms" a fer una "perolada" per a protestar contra les mentides - i les "mitges veritats", com ha dit el portaveu del PNB, Erkoreka - del PP i dels seus companys de "viatge-a-ningú-sap-quin-lloc (llevat d'ells)", però a cap destinació bona per a la immensa majoria. Sí, immensa. No me'n baixe de molts més ciutadans que la mitja aritmètica dels adults del país amb la qual ens volen reduir algunes veus. I insisteixen perquè amb eixes mentides (en són tantes, ai!) volen mantindre encara el foc ben atiat i encés per a que un govern legítim, i no només legal, continue estant qüestionat permanentment. I van ja d'això tres anys , que es compliran dimecres que vé, però començaren tres dies abans, una trista jornada, onze març també.

I amb eixes mentides carregats han fet els seus homenatges a les víctimes de l'11-M .Tan seus què els han manipulat al seu interés. I alguns, enverinats encara per les consignes i les "mitges veritats" que ahir exhibiren davant el líder a Madrid, han tornat a plantar cara als que ploren els seus pares, germanes, cosins, dones...amics,novios. Com poden anar a un acte dels celebrats hui a Madrid a plorar les víctimes amb unes banderes (espanyoles, sí; seues, sí; apropiades indegudament, també) de tres metres de llargària i exhibirles, esgrimir-les descaradament i amb amenaces als que homenatjàven els morts?

Tenia raó Pilar Manjón, a qui odien (és dur de dir, però és real eixe sentiment de fòbia contra esta dòna) eixos mateixos personatges que patrimonialitzen tot (símbols , cançons, banderes, consignes , llibertat(?) , pau...), els mateixos que perverteixen el llenguatge i els sentiments, quan deia divendres:

"Para los violentos, para los fascistas, para los cortos de ideas, para los largos de lengua, para los de bigote, para los de las guerras, para los de las torturas en Guantánamo, para los que no encontraron las armas de destrucción masiva, para los que no sabían ni que existían, para los que nos mintieron entonces, para los que nos mienten ahora... Para los amigos del ex presidente del Gobierno, para los amigos del ex ministro del Interior, para los amigos de Bush, para los que si pierden unas elecciones se enfadan, para los que se enfadan aunque no pierdan las elecciones, para los que bendicen los bombardeos, para los que ladran cuando hablan, para los que hablan cuando rebuznan. Para los que se tambalean cuando no están en el poder, para los que necesitan estar en el poder para no tambalearse, para todos los que justifican todo con el terrorismo, para todos los que ahora todo lo justifica el terrorismo, para los que me insultan, para los que me injurian, para los que me calumnian, para los que amenazan, para todos ellos, y en mi nombre, mi desprecio más despreciable".

Els destinataris d'eixe missatge de Pilar , ahir, cantaven, sense immutar-se, allò de "Libertad, libertad, sin ira, libertad. Guárdate tu miedo y tu ira..." I reien. De què? De qui? Com Zaplana i alguns dels seus en la comissió que al congrés investigava allò de l'11-M ...De què? De qui es reien ?

LECTURES

Potser ahir em vaig quedar encara curt en qualificar allò que sembla inqualificable. Però el "senyor de las Azores" continua, com un pedaç d'au fènix , impartint doctrina i escalfant els motors de tots els qui han tornat a patrimonialitzar-ho tot: la bandera, l'himne, el carrer, el llaç blau, la sensatesa, la normalitat....Reivindique la necessitat que un productor valent i un director ben arriscat facen un "remake" d'aquella pel.lícula de Franco. "Aznar, ese hombre ..."(en els punts podeu afegir allò que us vinga de gust.

Però si continue escrivint faré un mal ús d'una llibertat que també ara sembla ser patrimoni dels dirigents "camorristes" de la dreta més extrema que hem tingut a les instituciones des què Blas Piñar va deixar de ser diputat.

Per això recomane llegir atentament dos trossos de dos articles de hui. De Josep Ramoneda, en El País, el què segueix:

"Desde que perdió las elecciones, la actual dirección del PP ha vivido entre la ansiedad y el resentimiento. La ansiedad de recuperar el poder lo más pronto posible porque saben que no tendrán una segunda oportunidad. Si vuelven a perder tendrán que irse a casa y dejar paso a una nueva generación. Resentimiento porque siempre han vivido aquella derrota como una usurpación, obligados a creer, por razón de supervivencia, que sin el atentado ésta no se habría producido. Llevar la fractura a la lucha antiterrorista es en su mentalidad una simbólica revancha. No vamos a escandalizarnos por ello. Todos sabemos que la principal tarea de la oposición en democracia consiste en conquistar el poder por métodos incruentos. El PP ha decidido ir hasta el límite, jugando perversamente con un tema tan delicado como el terrorismo y forzando el marco constitucional para tratar de ganar en otros ámbitos, la justicia por ejemplo, lo que ha perdido en las urnas. Nada nuevo en política. Sólo que, con estos métodos, los discursos patrióticos y los rasgamientos de vestiduras que los acompañan son puro cinismo. El electorado pronunciará su veredicto cuando lleguen las elecciones. Bajo la presión del PP, el Gobierno está cometiendo el error de querer devolver golpe con golpe y de sacar a relucir todo el expediente de la lucha antiterrorista. No lleva a ninguna parte, salvo a ir acrecentando la brecha. El argumento del Gobierno frente a la algarabía montada por el PP sólo puede ser la responsabilidad y la prudencia. De modo que a la ciudadanía no le quede ninguna duda de que para el Gobierno la contradicción principal sí es ETA y el PP sólo es la secundaria".

La segona lectura que invita a reflexionar , especialment els partits majoritaris i el govern, pertany a un article d'Antonio San José, del diari digital "elplural.com":

"Zapatero ha adoptado la decisión más arriesgada e impopular de su mandato cuya factura está ya escrita en las encuestas y en las conversaciones de calle. Desde la lógica cabe esperar que se produzca ahora una respuesta de ETA en forma de comunicado inequívoco sobre su futuro alejado de las armas. La fase “B” del llamado proceso es evidente que existe y, aún desconociendo los detalles del mismo, resulta sencillo deducir que ha producido un “do ut des”. La atención se fija ahora en el movimiento de ficha del otro lado. La prisión atenuada de De Juana no puede ni debe ser gratis cuando el Gobierno se enfrenta a la mayor campaña de contestación a su política que, nuevamente, incluye la calle. El día 22 de este mes se cumplirá un año desde la declaración de “alto el fuego permanente” por la banda terrorista. Ésa puede ser una buena fecha para que vaya un significativo paso más allá que otorgue tranquilidad a todos y permita que el Gobierno y su presidente se recuperen en términos de opinión pública y apoyo ciudadano. De lo contrario nadie va a entender nada, y nada va a conjurar el peligro de que ambos salgan irremediablemente quemados de este envite".