MORT

Se m'ha mort un amic. A uns quants amics comuns. Adrià ha dit adeu deixant al darrere el seu somriure i el trò greu de la seua paraula (pel timbre i també per la precisió en el "tir" dialèctic). L'última vegada que vam coincidir, ara fa uns tres mesos - i després d'un llarg parèntesi per raons que no paga la pena explicar - , ens vàrem abraçar i, en demanar-li com estava, em va respondre amb la tranquilitat de qui sap que el seu final s'acosta , però amb la ironia i la mordacitat amb què afrontava la vida :"Fet una merda...no em veus?". Tot seguit s'interessava per mi.

Des d'aquell dia, en què la seua figura - potent i esplèndida en general als seus llargs seixanta anys - havia acusat fortament els efectes de la puta malaltia i els tractaments per alleujar-la, en cada ocasió en què li "rebotava" alguns correus electrònics que suposava el divertirien , pensava el que hui, finalment, he sabut: que, potser l'últim que li vaig remetre , ja no l'obriria. Traït per la mort - sempre esperada i sempre amagada - Adrià se n' ha anat . Discretament, en companyia de la seua parella i dels pocs amics i familiars que havien pogut assabentar-se'n . Jo, com un altre dels seus coneguts que hui m'he trobat a la platja , ho he hagut de saber a les pàgines del diari. Un dels quals on va publicar sovint algunes de les seues més celebrades columnes periodístiques (literàries) .

Espere, Adrià, que, gràcies a les invectives que vas llançar a molts personatges i "personatgets" de la vida pública, social i política valenciana i especialment alacantina, ells intenten fer alguna cosa millor de les que tu has pogut vore en molts anys, des què vas arribar a la "capitaldelaprovincia"(mira que els agrada mirar-se el melic!!) des de la teua Novelda natal. (Quin goig escoltar-te en públic dir allò de..."Qui diu que Alacant és la millor terra del món és que no ha viajat"!)

No oblidaré la teua contundència i "maldats" en hores de tertúlies - les privades i les que compartírem a la ràdio pública valenciana (ai!) - en què la paraula del "ciudadano López" (com diu el professor Manuel Alcaraz) sonava i encara sona a veritat i a honestedat.

Adrià, amic, col.lega. càustic, immisericorde amb els mediocres, els incults militans , els soberbis per ignorància...descansa en pau.

VIDA

Em sorprenc este matí - i m'hi identifique plenament - amb unes frases de la música nordamericana Laurie Anderson, el nom de la qual va unit a un altre dels meus mites dels primers anys de joventut, Lou Reed. Diu l'Anderson que, amb els anys , la vida li ha ensenyat que estem "ací" per a divertir-nos. Fem el que fem, eixa és la finalitat a la qual ens hauriem de vore abocats cada dia. Però, què difícl és poder gaudir en condicions d'una existència mitjanament - o mínimament - satisfactòria i complaent. Per nosaltres mateixos, que, al cap i a la fi, hauriem de ser (també mínimament) responsables del nostre cos i del nostre interior. Al cap i a la fi conviure amb els altres - els teus més pròxims i els qui de tant en tant et veuen o et parlen i tu fas amb ells el mateix - és un art, com diu Anderson. Però un art quotidià, pròxim, i , repetisc, satisfactori, l'art de les xicotetes coses, els detalls, l'harmonia - la cerca d'ella - entre el que desitges i el que tens. Poca cosa....però tan difícil d'aconseguir!

Difícil. No inabastable. Divertir-nos. Inclús en els moments més tràgics i dolorosos estem en camí per a poder-ho fer. Perquè desitgem de manera insistent que eixos instants indesitjables passen ràpidament. Propòsits que hauran d'abocar en propostes. I en experiències. Vida. Petjades de cadascú sobre un mateix i els que ens envolten, ens estimen, ens miren o tan sols passen prop .

TRENTA

Hui puc dir amb tot el sentit de l'expressió allò que solem dir els qui hem passat d'una determinada edat ( callaré sobre la xifra en un exercici de "coquetería" que no puc - no vull -evitar-me , almenys encara). "De tot fa trenta anys". I en realiat, ja ho saben, no és de tot, depen de qui medisca eixe ample i ambigu "TOT". Però, a este país, la veritat, per als de la meua quinta, sí que ho ha estat de quasi tot, del millor del que hem viscut. Perquè han sigut tres dècades de vertígen, de començar moltes vivències, encetar projectes, consolidar el fonamental, la llibertat, els amics, la parella, els fills, el vot ...Sí, el tan maltractat (en ocasions) vot dels ciutadans, de qualsevol elector, siga la que siga l'opció què haja triat o l'hagen induit a elegir. I el vot , per mi, irrenunciable el seu exercici sempre, en totes i cadascuna de les ocasions en què m'han convocat a dipositar-lo a la urna - de plàstic, de cristall, de fusta-, és un paradigma del què ha sigut la vida dels espanyols en els últims 30 anys, el condensador d'eixa opció de vida oberta que cadascú ha administrat com millor ha sabut i pogut...O tot el contrari, l'ha malbaratat, ha deixat de treure-li profit, susbtància...

Un per un , i com a col.lectiu, els habitants d'este país - inclosos els qui , malhauradament, ja no poden commemorar , celebrar o maleïr este aniversari del 15-J de l'any 1977- som responsables del què hem fet i del què hem deixat d'abonar, de criar, de festejar, viure...Es un espill - per a alguns, un miratge - del que som, gràcies - sí, en este cas, soc altament positiu - a les nostres creences , als valors que hem cultivat o abandonat; als llibres que hem llegit o hem comprat i encara no hem pogut ni fullejar-los; als passejos que hem fet; als amors que no hem aconseguit i als que hem deixat pel camí, però sobretot, els que hem pogut conrear i mantindre; a les malalties i dificultats que hem superat , tot i que ens han marcat bona part del nostre interior i la nostra pell; als viatges que hem projectat sense poder arribar i als que hem gojat i/o patit...Trenta anys donen per a tant i , alhora, són tan poca cosa, un bufit, una ombra, una boira, un dia de sol, una risa, un bon vi, un quadre, un amic, un amant, una parella...Una vida.

I la que ens queda per viure....si he de fer cas a un amic meu que d'ací a no res, en uns pocs mesos, farà vuitanta anys. I sí, li faig cas. I encantat de fer-li'n. La puta i dura vida, és, també, la vida dels moments feliços si aprenem , com el meu amic, a disfrutar del què ens ofereix. I si no ho planta davant dels nostres nassos cal buscar-ho. I el camí per trobar-ho és això, VIDA.

INTERROGANT

Podria haver titulat esta entrada amb un terme com "esperançat", "optimista" o qualsevol d'altre de caire positiu. De fet volia donar-li eixe matís. Però no puc. És , en realitat, perquè no tinc suficients motius per expressar-me amb esperança - ni tampoc amb optimiste, ni tan sols amb un discret alé de satisfacció - després que Zapatero i Rajoy s'hagen reunit este matí per trobar la unitat "perduda" que no fou tal cosa mai , tot i que el cap de l'oposició ho reitera fins al fàstic i el renec dels qui l'hem escoltat o atés en els últims anys.

Al que vaig: no tinc raons, motius, per pensar que el primer pas que diuen que han donat ambdós en l'acció unitària contra ETA tindrá el segon i els consecutius en temps més o menys pròxims . O llunyans. Em trobe, per tant, amb la mateixa incertesa de fa molt de temps, i amb la por, com sempre, a què els senyors del PP juguen des de hui amb cartes marcades. I facen camí a la seua, actuant com una amenaçant espasa de Damocles sobre la immensa majoria dels representants - i dels qui els hem votat , però també dels que no ho han fet - legítims de la ciutadania . Una amenaça que se suma a la fonamental i desgraciada, la dels terroristes.

Estic expectant, ja saben, "en espera", amb una sensació de quarantena que ja em contamina en excés. I m'agradaria que em tragueren d'eixe estat per a no arribar - ni jo , ni cap persona decent d'este , de vegades esgarrifós, país nostre - a un estat de coma del qual no puguem alçar el cap per una bona temporada . Una més. Confie que la meua desconfiança siga només un estat passatger. A pesar de tot. I d'uns quants. Transitori. Com diuen que , sovint, és la bogeria. I ja n'hem viscut de temps bojos...Massa.

INDIGNITAT

El PP i ETA es retroalimenten, es necessiten mútuament, tot i que , diuen , la seua finalitat és diametralment oposta. Alguns ho pensem; mai no gosariem dir que és així, no som tan "valents" i irresponsables com els dirigents del PP ho són per a desqualificar tot l'espectre polític espanyol i negar-los(-nos a la majoria dels ciutadans) el pà i la sal...i continuar jugant , amb una clara manca de dignitat i ètica polítiques , amb les conviccions de la immensa majoria . Acabar amb ETA és la missió de tots i el PP només fa que bombardejar les iniciatives que, a pesar de frustrar-se una vegada més hui, es prenen per a lliurar-nos dels terroristes. No té dret ETA a posar-nos contra les cordes. I el PP tampoc.