TRENTA

Hui puc dir amb tot el sentit de l'expressió allò que solem dir els qui hem passat d'una determinada edat ( callaré sobre la xifra en un exercici de "coquetería" que no puc - no vull -evitar-me , almenys encara). "De tot fa trenta anys". I en realiat, ja ho saben, no és de tot, depen de qui medisca eixe ample i ambigu "TOT". Però, a este país, la veritat, per als de la meua quinta, sí que ho ha estat de quasi tot, del millor del que hem viscut. Perquè han sigut tres dècades de vertígen, de començar moltes vivències, encetar projectes, consolidar el fonamental, la llibertat, els amics, la parella, els fills, el vot ...Sí, el tan maltractat (en ocasions) vot dels ciutadans, de qualsevol elector, siga la que siga l'opció què haja triat o l'hagen induit a elegir. I el vot , per mi, irrenunciable el seu exercici sempre, en totes i cadascuna de les ocasions en què m'han convocat a dipositar-lo a la urna - de plàstic, de cristall, de fusta-, és un paradigma del què ha sigut la vida dels espanyols en els últims 30 anys, el condensador d'eixa opció de vida oberta que cadascú ha administrat com millor ha sabut i pogut...O tot el contrari, l'ha malbaratat, ha deixat de treure-li profit, susbtància...

Un per un , i com a col.lectiu, els habitants d'este país - inclosos els qui , malhauradament, ja no poden commemorar , celebrar o maleïr este aniversari del 15-J de l'any 1977- som responsables del què hem fet i del què hem deixat d'abonar, de criar, de festejar, viure...Es un espill - per a alguns, un miratge - del que som, gràcies - sí, en este cas, soc altament positiu - a les nostres creences , als valors que hem cultivat o abandonat; als llibres que hem llegit o hem comprat i encara no hem pogut ni fullejar-los; als passejos que hem fet; als amors que no hem aconseguit i als que hem deixat pel camí, però sobretot, els que hem pogut conrear i mantindre; a les malalties i dificultats que hem superat , tot i que ens han marcat bona part del nostre interior i la nostra pell; als viatges que hem projectat sense poder arribar i als que hem gojat i/o patit...Trenta anys donen per a tant i , alhora, són tan poca cosa, un bufit, una ombra, una boira, un dia de sol, una risa, un bon vi, un quadre, un amic, un amant, una parella...Una vida.

I la que ens queda per viure....si he de fer cas a un amic meu que d'ací a no res, en uns pocs mesos, farà vuitanta anys. I sí, li faig cas. I encantat de fer-li'n. La puta i dura vida, és, també, la vida dels moments feliços si aprenem , com el meu amic, a disfrutar del què ens ofereix. I si no ho planta davant dels nostres nassos cal buscar-ho. I el camí per trobar-ho és això, VIDA.