INTERROGANT

Podria haver titulat esta entrada amb un terme com "esperançat", "optimista" o qualsevol d'altre de caire positiu. De fet volia donar-li eixe matís. Però no puc. És , en realitat, perquè no tinc suficients motius per expressar-me amb esperança - ni tampoc amb optimiste, ni tan sols amb un discret alé de satisfacció - després que Zapatero i Rajoy s'hagen reunit este matí per trobar la unitat "perduda" que no fou tal cosa mai , tot i que el cap de l'oposició ho reitera fins al fàstic i el renec dels qui l'hem escoltat o atés en els últims anys.

Al que vaig: no tinc raons, motius, per pensar que el primer pas que diuen que han donat ambdós en l'acció unitària contra ETA tindrá el segon i els consecutius en temps més o menys pròxims . O llunyans. Em trobe, per tant, amb la mateixa incertesa de fa molt de temps, i amb la por, com sempre, a què els senyors del PP juguen des de hui amb cartes marcades. I facen camí a la seua, actuant com una amenaçant espasa de Damocles sobre la immensa majoria dels representants - i dels qui els hem votat , però també dels que no ho han fet - legítims de la ciutadania . Una amenaça que se suma a la fonamental i desgraciada, la dels terroristes.

Estic expectant, ja saben, "en espera", amb una sensació de quarantena que ja em contamina en excés. I m'agradaria que em tragueren d'eixe estat per a no arribar - ni jo , ni cap persona decent d'este , de vegades esgarrifós, país nostre - a un estat de coma del qual no puguem alçar el cap per una bona temporada . Una més. Confie que la meua desconfiança siga només un estat passatger. A pesar de tot. I d'uns quants. Transitori. Com diuen que , sovint, és la bogeria. I ja n'hem viscut de temps bojos...Massa.