EDITORIAL

Acabada l'entrada "Almansa" , rep per correu aquest editorial, aparegut hui al diari digital VILAWEB i que signa el seu director, el col.lega Vicent Partal. Recomane la seua atenta lectura:

"Tres-cents anys després ací estem. Ací estem valencians i valencianes que ens sabem hereus dels maulets que van lluitar a Almansa, dels seguidors del general Basset, dels resistents de la Xàtiva que Felip V (mal dia va néixer...) va ordenar de cremar fins als fonaments. Ací estem. Tres-cents anys després ací estem els valencians que parlem cada dia la llengua que perseguiren els vencedors d'Almansa, la llengua que ens fa diferents i únics en aquest món global on vivim i que ens fa iguals a tots aquells qui, quan algú els diu 'bon dia!', responem amb un 'bon dia!'. Ací estem. I ací estem disposats a alçar la veu sense gens de vergonya ni de por. Ací estem per a encendre llums la nit d'Almansa als cims de les muntanyes, per escriure blocs, per llaurar la terra o per entendre el cosmos. Nosaltres, únics en la globalitat, ens reclamem hereus de tots aquells qui sempre han intentat d'entendre el món des de la lògica i de la raó, contra el fanatisme, la irracionalitat i la ignorància. Ací estem. Hereus de Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster. De Carles Salvador, Vicent Tomàs i Marti i del Maximilià Thous que escrivia la 'Cançó de Lluita' en resposta a l'himne subordinat, la sarsuela dependentista, de son pare. Ací estem 'Ajuntem-nos / que ja ha arribat l'hora / de ser lliures i ser valencians'. Ací estem. Amb l'Ovidi cantant a Teresa. I amb Raimon. Amb els Obrint Pas i Al Tall, 'lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig'... Ací estem. Amb les universitats i els mestres. Amb Escola Valenciana i desenes de milers de pares i mares units en les trobades. Amb els xiquets i les xiquetes que exigeixen un futur digne. Ací estem amb cada botiga que retola en valencià, amb cada carta escrita en català, amb cada ràdio i televisió que parla en veu alta i clara. Amb cada web que porta amb normalitat el .cat Ací estem amb l'Escola Gavina, amb la Comarcal, amb la Masia. Amb els pioners que feren entrar la llengua prohibida en les noves aules. Ací estem amb els mestres i amb els pares que cada dia batallen en les escoles públiques pel drets dels nostres fills a anar a escola en la llengua que parlen. Amb ells ací estem. Ací estem amb Constantí Llombart. Amb Llorente i amb Querol. Amb els valencianistes que lluitaren amb les armes a la mà contra el feixisme i per la república. Amb Miquel Grau que mataren a Alacant per haver demanat l'estatut, i amb Guillem Agulló, assassinat pels feixistes perquè volia la independència. Amb ells, ací estem. Ací estem amb Vicent Ventura, amb els 10 d'Alaquàs, amb Alfons Cucó i el president Albinyana, amb Josep Guia i Carles Dolç. Ací estem amb els comunistes de Renau i Doro Balaguer, amb els democristians de Ruiz Monrabal. Ací estem amb Paco Burguera. Ací estem amb Joan Ramon Peris i la Unió de Llauradors. Amb la unió Democràtica, amb la UPV, amb el PSV, amb el PSAN, amb les Germanies de Josep Vicent Marquès i amb tots i cadascun dels nacionalismes i els nacionalistes que un any i un altre, un dia i un altre, han treballat i treballen de Vinaròs a Guardamar. Ací estem al costat de cada sigla, de cada nom i de cada temps. De cada lleialtat i bandera. Ací estem 300 anys després dempeus i disposats a prosseguir. Ací estem amb els d'El Temps i els d'El Punt i els de l'Avanç. Amb els de Crònica i amb els d'InfoTV. Amb les ràdios i els periodistes que han fet de la llengua ofici i comunicació. Ací estem amb Toni Mestre, cal dir. I amb les editorials, amb Tàndem i Bromera, amb 3i4 i amb Afers, amb Camacuc i el Bullent ací estem. Ací estem amb tots els instituts que s'escampen per tot el país. De la Vall d'Albaida al Camp de Túria. De la Safor a la Plana. Ací estem amb les torres de TV3 al Mondúver i el Bartolo, a Perenxisa. Ací estem amb l'Eliseu Climent i amb els socis d'Acció Cultural, amb la Castellonenca de Cultura i el Micalet, amb els casals Jaume I i amb El Tempir d'Elx. Ací estem amb els del Tirant lo Blanc i amb el Raig de Crevillent. Amb les filaes i les falles que saben en quin país viuen. Amb els esportistes i els equips. Amb les penyes. Ací estem al costat del Tòtil amb el Llevant i al costat del Gol Gran amb el València. Ací estem amb els trinquets, amatents a les mans del Genovés i als peus de Claramunt. Ací estem. Ací estem de nord a sud i de sud a nord. De Benicarló a Sant Joan, de Tabarca al Forcall, de la Vall d'Uixó a Pego, de la Font de la Figuera a Benassal, de Vila-real a Guardamar i de Xaló a Olocau. Ací estem amb la pedra de Basset a Otos i el monòlit de Xàtiva, amb Felip V penjat cap per avall a l'Almodí i el Penó de la Conquesta a la Casa de la Ciutat de València. Ací estem amb la Valldigna amenaçada i Porxinos. Amb el Cabanyal i la Punta, per l'Horta. I pel Botànic i el Montgó. Ací estem amb el desert de les Palmes i els Columbrets. Ací estem amb el Xúquer, que volem viu. Ací estem amb tots els qui escriuen i fan i lligen llibres, amb les veus de la terra. Amb Joan Francesc Mira i Isabel-Clara Simó. Amb Ferran Torrent i Martí Domínguez, amb Enric Sòria i Enric Valor, amb Carme Miquel i amb Vicent Usó. Amb Josep Iborra i Francesc Pérez Moragon. Ací estem amb Rosa Serrano i Toni Mollà. Ací estem amb Enric Soler i Godes i amb Enric Solà, amb Josep Piera i Carmelina Sànchez Cutillas, amb Miquel Duran de València i amb tanta gent que ha fet del text una barricada i una forma de viure. I estem, ací estem, amb Llorenç Giménez que conta contes i amb Pep Ricart que fa teatre. Amb Rosana Pastor i amb Xavi Castillo, amb Carles Alberola i Manolo Molins. Ací estem amb Vicent J. Martínez, que té un estel a càrrec seu, i amb Bernat Sòria que lluita per conèixer l'entrellat de la vida. Amb Juli Peretó que es baralla contra els qui volen desfer els camins de la ciència i amb Jordi Adell que continua traçant camins a la xarxa. Ací estem amb Gregori Mayans i amb el rector Pesset. Ací estem tots, tres-cents anys després, dia a dia, mes a mes, any a any i segle a segle. Però hi ha una cosa encara més important i que ens justifica: ací és on estarem demà i demà passat i l'altre. Fins que el record d'Almansa no reste sinó en els llibres d'història i en les cançons i deixe de condicionar per sempre més el nostre viure. Fins aleshores i per damunt de les diferències del dia a dia ací estem i ací estarem".

ALMANSA

Tres-cents. Anys. 1707/2007. Almansa. Batalla. Borbons. Àustries.Estatut. Autonomia. País Valencià (ai, no, perdó:Comunitat Valenciana. No.País. Valencià) Corts. Valencianes. Parlament. Legislar. Des del País. Per a la gent del País. 25 anys. President. Consell. Govern valencià. Francesc. Camps. Palau de Benicarló. Ciutat de València. 25 d'abril 2007: La màxima autoritat(ara per ara ho és) dels valencians no ha considerat tot el que precedeix suficientment important per celebrar-ho com cal, assistint a l'acte institucional de l'órgan legislatiu dels valencians recuperat en 1982 de manera formal i definitiva (Marededéu,que no ens passe res...!). El president Camps tenia "problemes d'agenda" i per això abans s'ha passat per les Corts per a recollir - això sí, per si de cas - la medalla de diputat de l'aniversari, no del 300, sinò del 25, que han pogut recollir tots els parlamentaris des del 1982 que hi han assistit . Però l'agenda del President no tenia dos hores reservades - ni destacades en roig, ni en blau...potser sí en negre - per a commemorar una data a partir de la qual els mals que patim els valencians continuen afectant-nos, tres segles més tard.

Mentrestant, a la ciutat manxega d'Almansa, on es lliurava aquell 25 d'abril eixe enfrontament que acabaria amb l'aleshores "poder valencià" (eixe , en aquell moment, sembla que sí que ho era) , el seu ajuntament ha celebrat fins a set actes institucionals per a fer l'honor a la data , incloent una trobada internacional d'historiadors, un dinar popular, l'actuació, anit, del grup Al Tall, autors d'una esplèndida cantata sobre aquells fets...Han volgut normalitzar i reconciliar-se amb la Història. I amb els valencians. Han reivindicat amb gestos el què no s'ha de repetir. Però ací, una exposició al Museu Sant Pius Cinqué ( que està bé) ...i ja n'hi ha prou. No. Alguna cosa més:

Ací , el nostre govern i el seu president...no han tingut cap empatx en fer una contracelebració. Tot el contrari. Potser s'havien de retre més honors a la companyia Iberdrola per part de la primera institució valenciana. I la Generalitat (encertadament batejada fa uns dies a Castelló com "Barbaritat Valenciana" per actituds com la de hui , o la de barrar el pas a les emissions de la Televisió de Catalunya) , ha anat a beneïr, una vegada més , que la firma elèctrica patrocina el "Desafiament espanyol". O siga, per si s'han perdut: Per a ofrenar més glòries a l'"Amèrica's cup".

--------------------

P.S.: Per cert, el PP ha demanat que la Junta electoral prohibisca l'estrena del documental de creació col.lectiva "Ja en tenim prou". La raó: els autors no s'estimen massa les "virtuts" dels actuals governants. I han preparat una pel.lícula on els trauen els colors. Vorem el document? Jo diria que sí. Què ens hi juguem?

TELEMADRID

La Unió de Periodistes Valencians, organització professional de la qual en soc soci des de la seua fundació, atorga enguany un dels seus Premis a la Llibertat d'Expressió als treballadors d'informatius de Tele Madrid, emmanillats , ofegats i maltractats per la feroç censura que el poder polític del qual depenen econòmicament - I, SOBRETOT, POLÍTICAMENT ! - , és a dir, el PP més radical, el de la presidenta de la Comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre. Censura i Premi que fa uns anys , el 2002, patiren i reberen, així, per eixe ordre, els seus col.legues de la Televisió Valenciana, Canal 9 - i per assimilació, els de Ràdio 9 -. Els companys de TeleMadrid (ja saben, ESPE(JO)-DE LO QUE SOMOS) rebran eixe guardó divendres que vé, 3 de maig.

Però eixe dia està encara per vindre, i serà una jornada més en què estos periodistes reivindicaran , també una vegada més, la llibertat d'informar, de poder contar el que passa i no allò que els polítics de torn volen que passe i com ells diuen que ha de passar i ser contat als espectadors . Hui he sabut que el Parlament Europeu ha "convidat" el director de TeleMadrid ,Manuel Soriano , a declarar davant la Comissió de Peticions de la Cambra comunitària a la qual han arribat les queixes dels treballadors de la coneguda com "Tele-Espe". El president de la Comissió, Marci Libicki cita l'executiu perquè explique la postura de la direcció sobre les denúncies dels informadors. En la carta l'eurodiputat li explica a Soriano que els periodistes acusen la seua empresa de "tergiversació, censura, tendenciositat, omissió i especulació en el tractament de la informació que s'ofereix als ciutadans madrilenys".

Es una bona notícia, sense dubte . Tot i que no es tracta de tirar coets pels resultats efectius que s'hagen d'esperar d'esta "consulta" a la part dirigent de la "Tele de Madrid", és un bon punt de partida. Ja sap qualsevol que en matèria de llibertat d'expressió sempre hi ha que començar i tornar a començar, com en la cançó d'en Raimon: "Quan creus que ja s'acaba....torna a començar". Ara , el que haurem d'esperar és que Soriano accedisca a la invitació. I no estaria gens mal que , guanyen o perden els senyors del PP al País Valencià , reberen també una invitació semblant el director i els caps d'Informatius de Canal 9 i Ràdio 9, de la RTVV , vaja, i puguen retre comptes, que tenen pendents des de l'any 1995 quan Zaplana va imposar l'estat d'excepció a les redaccions de les dos societats públiques. I així, si canvia el titular del govern, sàpiga a què atendre's...que ningú està lliure del pecat de posar mordaces a les veus lliures en este ofici d'informar.

Els col.legues madrilenys, amb totes les prevencions del cas, poden estar satisfets, pel guardó i per l'actitut del Parlament Europeu. Salut, companys!.

GAMONEDA

Es tan difícil poder expressar un sentiment que hui he vist que algú és capaç d'escriure-ho . I qui ho ha sabut fer? Un poeta. Antonio Gamoneda, premi Cervantes 2006. El seu poema, Amor, apareix a les pàgines del diari El País:

Mi manera de amarte es sencilla
te aprieto a mí
como si hubiera un poco de justicia en mi corazón
y yo te la pudiese dar con el cuerpo.
Cuando revuelvo tus cabellos
algo hermoso se forma entre mis manos.
Y casi no sé más. Yo sólo aspiro
a estar contigo en paz y a estar en paz
con un deber desconocido
que a veces pesa también en mi corazón.

Jo, que no llig poesia mai, des d'este matí , potser em plantege tornar a ella, de tant en tant . No els sembla una preciositat? L'he compartit amb qui vull i , veges tu, com una veu a dos , hem dit: "Què bonic!"

ABSÈNCIA

M'he passat els últims dies ficat en coses que m'han impedit concentrar-me en escriure ni tan sols una ratlla en aquest bloc. Res d'important que no siga per a mi i que algun dia els podré contar . Però estava tan ocupat/preocupat, que una certa ansietat - no va arribar a tal, la veritat - m'absorbia i preferia escoltar els altres més que escoltar-me . I així , he pogut eixir a altres àmbits que no freqüentava molt darrerament. I m'ha comfortat comprovar que , en efecte, són molts els amics i coneguts els què travessen camins que demanen la meua atenció. Iniciatives i vivències , personals i públiques , que no coneixia , en alguns casos, o no havia atés , en uns altres. Error que , com passa sovint, demana reparació . I la tindran. Per ells, que la mereixen. Per mi, que no em perdonaria no atendre'ls.

Dit això, com sol ser habitual sempre que faig un "penediment" més o menys públic, no puc obviar el meu passat de creient, de catòlic practicant i que ara contemple sense cap culpabilitat ni prejudici. I em faig responsable d'eixa part de la meua xicoteta història personal, com no podria ser d'una altra manera...! Alhora, continue sense entendre - seria millor dir que no compartisc i m'indigna la continuïtat d'eixe discurs retrògrad - que el papa Benet XVI , en eixa nova croada contra els qui no pensen com ELLS( l'Esglèsia oficial), mantinga i recupere l'infern, tot dient que "existeix i és etern". I com diu el teòleg Juan José Tamayo - maleït per ELLS i, per tant, en possessió d'eixa veritat que predicava el Jesucrist en el qual creuen, ell i molts més - .El teòleg recupera una frase de Jean Paul Sartre: "L'infern són els altres". Per sort, les preclares ments del Vaticà han deixat de banda el llimbs. Ja tenim els xiquets salvats ...o condemnats. O al cel o a l'infern. No hi ha cap estació al mig.

Fins prompte.

JULIÁN

Era un lluitador de la política, un treballador de la cultura. I un col.lega, un periodista . Ha mort i hui un centenar de persones l'han acomiadat en una cerimònia emotiva ...i republicana. Julián Antonio Ramírez moria ahir, 14 d'abril, en un aniversari més de la Segona República espanyola, a la qual li fou fidel , com milions d'espanyols, fins que el cor se li parava a l'hospital, cansat de tants anys - noranta-ú -.

Soldat en la incivil guerra , quan els republicans hagueren de marxar a l'exili (el de dins i el de fòra), Julián Antonio passà la frontera per a instal.lar-se , primer de manera urgent i provisional i, més tard, quasi definitivament, a França. Però tot era temporal, res permanent, en la vida de l'home que hui hem soterrat. Un amor, el de la seua companya Adelita del Campo("de concentració" al sud de França, com ens ha recordat un company seu del PCE), el definia personal i inclús professionalment. Perquè la parella van ser involuntaris protagonistes en la vida de milions de ciutadans, que durant anys, i d'amagat, escoltaven Ràdio París, per saber què passa al nostre país. Julián i Adelita eren les veus més entranyables per als qui confiaven en què, finalment, la dictadura franquista s'acabaria . A través de les emissions en castellà de Radio France Internationale, el matrimoni informaven de l'actualitat real a Espanya. Quan la informació era un desig per al comú dels espanyols, Adelita i Julián Antonio, cada nit, no sense dificultats per als oients clandestins, contaven els fets que, de veritat. passaven per les nostres contrades.

Hui, un home de bé, un home que va conéixer Lorca i va col.laborar amb el poeta en "La Barraca", l'amic i company del mític Jorge Semprún, la VEU de Ràdio París, ha deixat de lluitar. Però no perquè no tinguera ganes de continuar, com ho va dir quan se li va morir Adelita, sinò perquè contra la mort, ningú no pot fer res. Ni Franco. Per sort en eixe cas. Malhauradament, en el de Julián.

Descanse en pau. I com s'ha cridat esta vesprada en el soterrar d'este personatge: Visca la república! I la llibertat.

EUROPEUS

Hui pot ser un d'eixos dies en què molts escèptics o poc creients en la seua validesa , poden reconciliar-se amb les institucions de la Unió Europea. La comissió de peticions del Parlament Europeu ha aprovat esta mateixa vesprada les recomanacions de l'informe autènticament crític i molt dur amb l'urbanisme espanyol - especialment el que es practica al País Valencià - que van instruir els eurodiputats que , per segona vegada, i amb moltes dificultats, van visitar les nostres terres entre els últims dies de febrer i els primers de març passats . L'informe , que ha eixit endavant amb el vot en contra del PP, reclama a les autoritats espanyoles, en particular el Govern valencià que presideix el popular Francesc Camps, "que reconeguen els drets legítims dels particulars a la propietat legalment adquirida i establisquen, per llei, criteris definitis amb més precisió per evitar i prohibir els abusos del dret de propietat mitjançant decissions de les autoritats regionals i locals".

Per a més contundència, l'informe que des de fa poques hores atrona els caps de molts regidors i membres del Consell de Camps - que opta a la seua reelecció d'ací a dos mesos escassos - , qüestiona els "mètodes de designació i els poders sovint excessius" dels urbanitzadors i promotors immobiliaris . De fet, els redactors parlen que al nostre país , l'urbanisme és semblant a "l'expoli d'una cultura".

Els qui ara manen i els qui aspiren a fer-ho, als ajuntaments o al govern autònom valencià, faran bé en prendre bona nota del que diu l'informe , ja patrimoni dels europeus i impossible d'el.ludir d'ara endavant : Consell i ajuntaments han de consultar els ciutadans i deixar-los que puguen participar si així ho desitgen fer , en els projectes urbanístics perquè s'abaste un desenvolupament urbà acceptable i sostenible, en benefici de tota la comunitat "i no només de promotors, agents immobiliaris i altres grups d'interessos".

I el conseller "meló d'Alger"(així es va autonomenar) Esteban G. Pons , després de tractar amb evident displicència els autors de l'informe durant la seua "gira" pels nostres pobles - no tots ni amb suficient atenció, tot s'ha de dir - , hui ha anat a Brusel.les a presentar una exposició i a evitar que vinguen diners dels fons europeus per al trasvassament Xúquer-Vinalopó (120 milions d'euros) , en una més que evident intenció - en això quedarà - de "contraprogramar" el pal que el Parlament Europeu ha pegat al govern del qual forma part...I a molts ajuntaments, regentats pel PP i també molts pel PSOE.

Hui m'agrada un poc més ser europeu. A mi ...també, senyor Pons, i no hi veig cap maniobra contra el turisme del meu país. Tot el contrari.

"REMAKE"

Acabe de saber que alllò que se'n diu "el més selecte" de la música (i els músics) britànica celebraran d'ací a no res els 40 anys de l'aparició d'un dels àlbums més decissiu dels anys seixanta - i els posteriors, fins ara, vaja - , obra de The Beatles. El "Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band" serà "revisat" i gravat de nou durant una emissió des dels estudis de la BBC 2, el pròxim dia 2 de juny.

La idea de l'aniversari amb tota esta gran celebració i ritual (a més de la ben pensada rendibilitat econòmica) - no s'han esperat als 50 per possibles contigències de salut d'alguns dels participants, supose, però tant se val - em sembla , com quasi totes les d'esta traça, perillosa. I no em sap greu que algú puga dir-me nostàlgic o conservador, o, fins i tot reaccionari , si em decante perquè les coses que estaven ben fetes es deixen com estan...I l'obra mestra de l'any 1967 és això. Com és una icona d'aquells anys - ai!, no serà que no vull adonar-me que tinc 40 anys més que en aquell moment? ; definitivament: no...sóc molt conscient i m'encanta haver arribat fins ací sense massa entrebancs - com és , deia, una obra molt ben parida i realitzada pels seus autors en aquell moment , una revisió, una "re" (el que calga posar) pot resultar des de pobra al que és pitjor, incoherent o potser un desastre.

De tota manera, i de la mà què, en moltes d'estes coses , està al darrere, la del músic (que ja no exerceix com a tal) Bob Geldof, em fa l'efecte que pot acabar sent...una creïlla. Crua. I la pregunta que ara em faig és si calia: vostés què diuen: Calia fer això? Si quan arribe el 2 de juny, he de retirar el que dic ara, uns mesos abans i mentre els factors de la revisió del Sergeant Pepper's...treballen, me l'embeinaré.

Ah! I per si algú pot pensar una altra cosa: crec que moltes segones parts....han sigut millors que moltes primeres. I tant que ho crec!

FELICITAT

"No hi ha millor inversió que fer feliç la gent". La frase pertany - recorden el seu nom: a partir de hui mateix estarà donant que parlar , i molt - al candidat socialista a l'alcaldia del poble de Finestrat, a la comarca valenciana de la Marina Baixa, Nadal Galiana. La campanya electoral de les municipals i autonòmiques s'acosta , tot i que, sense oficialitat, ja l'estem vivint (o patint, segons es mire) ; i, enmig de despropòsits, promeses que sabem que mai no deixaran de ser això, i rebaixes que ho seran abans que comence la temporada de l'estiu , he trobat molt atractiva la proposta que fa el socialista Galiana. Sexe i vots , lligats (es poden acceptar les dos acepcions de "lligar" en este cas).

El fet és que l'alcaldable ja s'ha posat en marxa per a signar un conveni amb els farmacèutics d'esta riquíssima població de la costa alacantina (tot i que el seu terme està vòra mar i a l'interior, al peu del Puig Campana) per a que dispensen a càrrec dels pressupostos municipals les píndoles contra la disfunció erèctil als homes que ho necessiten i els joves que hagen tingut una "mala" nit plena de maldecaps després d'haver-s'ho passat "de conya" al llit o als marges, podran accedit, igualment, de manera gratuïta, a la pindola "del dia després".

Les actuacions , per al candidat - pobre home!, estic segur que hui l'han afusellat periodistes i adversaris polítics ! - volen contribuir a "augmentar la qualitat de vida dels ciutadans". I Nadal, recorden el nom del polític socialista en qüestió té molt clar que és importantíssim que els homes que no poden estar a l'alçada quan ariba el moment del sexe amb la parella vegen solucionat el problema "sense necessitat què això afecte la seua economia" .I de les dones que, ficats elles i les seues parelles , en matèria, s'hagen oblidat del comdó, s'haja trencat la gometa o ves a saber què pot haver passat en el fragor de la batalla sexual, puguen prendre , també gratuïtament, una pastilleta que els llevarà el maldecap. "No hi ha millor inversió que la que aconsegueix fer feliç la gent". Aplaudiments a la iniciativa.

Les propostes se sumen així a unes anteriors, ja implantades a la localitat per l'actual ajuntament regit pel també veterà socialista Miquel Llorca. Finestrat fa anys que disposa de subvencions municipals per a ulleres i lentilles, podòleg gratuït per als jubilats, revisions oculars i auditives també debades, gratuitat del dentista per a xiquets de 3 a 16 anys...i diagnòstic precoç i revisions de mama per a les dones, de tant en tant.

Es evident què els ajuntaments, les institucions més pròximes i que cobren directament molts dels nostres impostos , poden fer-nos una mica més feliços. També posant condicions adeqüades per a la pràctica d'un sexe de major qualitat. Que sempre és més vida. I d'això es tracta, no?

P.S. No vull tancar estes ratlles hui sense dir GRÂCIES , així amb unes lletres majúscules que pronunciades sonarien millor i més vives, a tots els metges i personal sanitari que durant uns quants anys han estat pendents de mi...i jo d'ells, clar. A la seua competència i dedicació els dec més salut, i he de dedicar-los este reconeixement i homenatjar-los. Perquè també a mi, com a milers de pacients , m'han donat millor vida. I això no és cap broma. Per a tots ells, que no sempre són ben entesos.

TROBADES

No tenen la seua capacitat econòmica, ni tan sols un departament de "màrqueting" tan poderós. No són, per tant, eixos grans magatzems que recorden que "ja és primavera..." .Però són inclús més puntuals que la gran firma per a fer memòria a tots els ciutadans valencians, siguen o hagen sigut pares d'alumnes, alumnes, professors...que el valencià ( recordarem per als no creients o els acientífics que es tracta de la llengua catalana que ací, a les comarques del País Valencià, hem conegut sempre com a "VALENCIÀ" - i reivindiquem el nom, eixe nom, però no renunciem al seu origen científic- ) , que el valencià, dic, necessita encara de les puntuals cites primaverals de les Trobades d'escoles en valencià .Ja en són 22 les edicions d'estos aplecs de gent, moltíssima gent, que, per totes les comarques del nord al sud del País Valencià, concentren la reivindicació, no només de l'ús de la llengua, la nostra, a les escoles, sinò, i sobretot, la seua dimensió autènticament social, i per tant, la "normalitat" del seu ús com a llengua del carrer, de la casa, de la cultura, de la ciència, de l'estudi, de les relacions humanes, de l'amor, de l'amistat. I per reclamar un dret essencial: el d'usar el nostre idioma en qualsevol d'eixos àmbits que queden apuntats abans i en els de l'administració de Justícia, de Sanitat, dels servicis ciutadans diaris, habituals de grans i menuts, de vells i de joves. Insistesc: normalitzar un idioma en tota la seua amplitud.

Enguany, estes TROBADES que organitza amb més voluntat que ajuda (això sempre!) , la Federació Escola Valenciana, han aribat a fer vint i dos anys continuats i d'ací a la vòra de les eleccions municipals i autonòmiques , a finals de maig , reuniran pares, professors, alumnes i "ex" de totes eixes 'advocacions' , per a incidir en aspectes interns - les escoles i els escolars - , però també en factors diguem-ne exògens i que condicionen el futur - "El futur és nostre" és el lema de les Trobades de 2007 - de la llengua dels valencians. I el futur dels (tots) valencians .

Així, 300 anys després de la pèrdua dels furs "manu militari" arran de la Batalla d'Almansa, els dirigents i associats a Escola Valenciana, han avaluat el paper que les institucions han fet en la promoció de l'idioma i les eines necessàries i han conclòs que la conselleria d'Educació ha suspés i, per tant, "no deuen repetir" els rectors actuals de la Generalitat. Insisteixen també enguany , com ja ho van fer per primer cop ara fa dos anys, en la defensa del Territori Valencià front a centenars de "pai's" que destrossen el poc net que ens queda d'este País, mentre assistim , atònits als insults que les autoritats valencianes fan als investigadors de l'Europarlament que volen saber - a instància de part: els afectats que viuen a les nostres comarques - què passa amb la urbanització "per collons" i salvatge que es fa de les nostres costes i dels nostres interiors també.

Amb eixa contundència i el suport massiu de la ciutadania - només dir que este cap de setmana - fins al moment de posar-me escriure açò , s'han aplegat unes 40 ó 50.000 persones a tres comarques - la Federació Escola Valenciana desperta amb els seus cants de llibertat milers i milers de consciències que els últims dotze anys de governs extremadament dretans - i no de dretes - i poc cultivadors de la inteligència i la cultura pròpies (i també de les alienes , que ens agradaria conéixer i aprofondir-ne un poc més) - han adormit, fins el punt que el 27 de maig molts hauriem de repensar-nos-ho bé: O ara, o potser mai. I va sent hora. No creuen?