LLATÍ


Em reconec , com tants de la meua data de naixement, deutor de les llengües clàssiques per excel.lència (i crec que mai millor dit). El grec m'ha ajudat a organitzar el meu pensament, a estructurar-lo , mentre que el llatí , m'ha servit i continua sent de màxima utilitat en la meua vida diària per a posar per escrit les idees - bones, pitjors i regulars(éstes útlimes les més nombroses) - i per poder contar notícies d'una manera coherent i fàcilment comprensible per a lectors, oients o espectadors. Al cap i a la fi, allò de posar "subjecte, verb i complements", elemental per a qualsevol periodista.

De menut, per edat, país i règim polític i religiós en què em vaig criar , el llatí ja formava part dels primers espectacles als que hi vaig acudir durant llargs anys, sobretot els diumenges de cadascun d'eixos anys. La missa obligatòria setmanal (al final de la qual el rector estampava un segell d'assistència que haviem de presentar dilluns als mestres de la meua escola, tot i ser pública!) era oficiada en llatí...i tot era incomprensible, llevat de les homilies o "sermons" , que eixos eren en castellà...mai en valencià, clar. I la litúrgia m'agradava, ho de dir. I continue pensant que com a directors d'escena, muntadors i realitzadors de grans cerimònies, ningú, ningú com qualsevol membre distingit o mediocre de l'Esglèsia Catòlica (només posaré com a mostra per a recordar, tot el cerimonial muntat amb la mort i soterrar de Joan Pau II o, més recentment, la visita a València, ara fa un any, de l'actual pontífex, Benet XVI). I la litúrgia en llatí....

Però ja fa molt de temps que , gràcies a un home bò - i que es creia tot allò que feia des de la seua trona al capdavant dels creients catòlics d'arreu el món - Joan XXIII , hi hagué un concili, el Vaticà II , que , vist ara amb perspectiva d'agnòstic i en aquell moment de creient, fou el més semblant a una revolució dins l'Esglèsia , que va capgirar conceptes, doctrina de fe i litúrgies...inclosa la necessitat més que peremptòria de celebrar els oficis - tots - en l'idioma de cada lloc on els creients visqueren. El llatí, per tant, no devia ser obstacle perquè els catòlics accediren a la comprensió de determinats aspectes de la fe cristiana.

I d'aquell canvi de 360 graus impulsat per un home a qui no li van fer fàcil tampoc la seua vida de Papa, a la reacció més absoluta. Al cúmul de despropòsits i ingerències de la Cúria Vaticana en la vida social i privada de creients, agnòstics, ateus i d'ideologia liberal i progressista s'hi sumen cada dia que passa més absurds ,imposicions i atemptats contra la llibertat individual i/o col.lectiva.

I ara ve l'actual Papa, Benet, i diu en una "motu proprio"(ja saben, que cadascú decidisca) , que hi ha llibertat...per a què? Evident: per a tornar a usar el llatí en la litúrgia catòlica, o mantindre, com es venia fent des del Vaticà segon, l'idioma del pais o regió que allotje a una determinada comunitat cristiana (m'hi nego a usar catòlica per l'essència restrictiva del terme ) . O siga, i acabe : que ja podem vore tots com caminem, o volen que ho fem. Com diu la cultura popular de sempre, i ha recollit en un llibre que recomane el sociòleg i escriptor Umberto Eco, "al pas del cranc", cap arrere.

Bon dia tinguen.